Avui fa una setmana que va començar la campanya electoral de les eleccions municipals i tot plegat ja em provoca una certa fatiga. El problema no és pas la democràcia, no cal ni dir-ho, sinó aquest estat d’excitació permanent que dura quinze dies. Amb un funcionament semblant al de la televisió porqueria, es tracta d’anar fotent estirabots per assolir més audiència.
Una moneda pròpia municipal, tal com en els temps de la Guerra Civil. El papus dels immigrants, sempre explotat pels més desaprensius i cínics. Promeses absurdes irrealitzables: grans equipaments que no es podran pagar i tot un seguit de coses que no necessitem. Ja han arribat les rebaixes a El Corte Inglés. I els atacs personals amb aquestes imatges lamentables que em recorden a “La Catalunya pintoresca” de Xavier Nogués i Francesc Pujols.
També és temporada de bolets. Emergeixen formacions sense cap mena de coneixement de la política municipal -no per res, sinó perquè fins ara no se n’havien preocupat- però amb solucions fantàstiques. On eren fins ara? Com hem pogut viure sense ells? Plop! Un rovelló que surt del no-res reclamant entrar al cistell. Plop! Un ou de reig que es veu que ens ha de donar un àpat deliciós.
El vot hauria de ser un acte fruit d’un profund raonament, basat en l’observació pausada i continuada al llarg de la legislatura. Hi ha qui diu que s’hauria d’eliminar la jornada de reflexió, tal com passa al Regne Unit, que et trobes gent fent campanya a la porta dels col·legis electorals. Per mi seria millor que es permetés demanar el vot durant tot l’any i estar tots tranquils com a mínim set o vuit dies abans.
