Ni que no vulguis, et toca. Això de viure en societat té aquestes coses. Ni que paguis religiosament els teus impostos i intentis treballar honestament, ni que tinguis o intentis defensar una sèrie de valors i principis, com la cura de les persones i les coses, a petita escala si voleu, la loteria et toca.
I la loteria que ens ha tocat és la d’haver de suportar, –i pagar? les immoralitats, la mediocritat de massa persones, per no parlar dels delictes; hagis o no hagis participat a la festa, la festa del diner fàcil, la festa dels nous rics, la festa d’”agafa els calés i apreta a córrer”. Disminucions salarials, minva en els pressupostos socials, minoració de beques i ajuts, empobriment de les persones més vulnerables, augment de les distàncies entre rics i pobres. No és això el que entenem per societat; una societat hauria de ser una densa xarxa de col·laboracions amb el bé i el benestar de les persones com a objectiu suprem, amb una economia com a mitjà i no com a finalitat, i darrerament ha semblat que tot plegat es regeix per la llei de la selva a penes camuflada per un decorat de cartó pedra.
El que ens hem trobat és massa persones, que han ocupat càrrecs de responsabilitat econòmica, política i social sense cap mena de sentit de la transcendència, sense cap mena de sentit que allò que fan vagi més enllà del seu cercle personal i dels seus interessos estrictes. Immediatisme, diner fàcil, guany ràpid i apretar a córrer. Cap transcendència ni cap valor social, ni generacional, cap sentit, només l’absurd de l’immediatisme estèril i barroer. Quan la norma és el Bigotes, el petit Nicolàs, les Black Cards, les participacions preferents, el Castor, els tancaments fraudulents d’empreses, els sobresous no declarats, el finançament irregular de partits i els viatges de plaer pagats amb diner públic, les moltes honorabilitats perdudes, amb quina cara podem demanar als ciutadans sentit social i que paguin els impostos?
Hi ha algú que, en aquest context, en això que s’assembla molt a una cova de lladres en què s’ha convertit Espanya, hagi pensat en el valor de la continuïtat? Hi ha algú que ha pensat en els seus deures envers els altres? Hi ha algú que ha tingut clar que té més deures que drets en la mesura que ocupa càrrecs d’alta responsabilitat, i que el seu capteniment ha de ser exemple per a la resta? Estic segur que hi ha molta gent que hi ha pensat, i els ha practicat, que s’ha resistit al diner fàcil, i a la corrupció; però massa gent no ho ha fet, i donem tots plegats una imatge col·lectiva ben galdosa.
Hi ha algú que hagi pensat seriosament la manera de construir una economia dirigida cap el bé comú, això és, una economia del valor afegit, de la responsabilitat social, del treball i de l’esforç en la innovació i la competitivitat? Estic segur que hi ha molta gent que hi ha pensat, però el càncer de la bombolla immobiliària, aquest creixement desmesurat d’una part de l’economia ha produït massa metàstasis. Perquè ha estat un creixement gratuït, no basat en cap tradició de valor afegit, no basat en necessitats sinó basat en l’especulació, la inflació dels preus dels habitatges, en una clara vulneració dels drets socials, que ha produït, a la llarga, la taxa d’atur més gran, la taxa de corrupció més gran, i l’enfonsament de moltes entitats bancàries que no havia aconseguit enfonsar ni la guerra civil.
I ara a refer-se. Perquè cal tenir valor de dir les coses pel seu nom. Proveu de mirar als ulls dels joves, dels nostres fills, i dir-los que no tenen oportunitats per construir les seves vides, i que els deixem taxes d’atur i uns deutes que s’acabaran de pagar el Dia del Judici. Quin és aquest negoci ruinós que consisteix a formar joves amb currículums excel·lents en les diverses branques del saber i després dir-los que no tenen feina, ni expectativa de feina, i que millor que se’n vagin? Aquest és el nervi del país, el nervi econòmic, polític i empresarial?
Cal que funcioni la justícia i que els delictes econòmics i de corrupció siguin jutjats amb exemplaritat i diligència. Però la mala praxi econòmica, social o política el “pa per avui, fam per demà” també hauria de ser perseguit, èticament perseguit. Pensar en una societat inclusiva, més en termes de col·laboració que no de conflicte, i de continuïtat. No som els últims ni els millors, i tot això ha de continuar amb molta més decència. Fer dissabte i veure com ens en podem sortir, quines són les nostres febleses i les nostres virtuts, i endavant. No crec que ho hagi altra alternativa.
