Com apuntava la setmana passada la pau vindrà quan tots els homes es decideixin sincerament a actuar sempre amb una clara i contundent justícia amarada per l’amor al proïsme…Aquest any, Benet XVI fa una crida als “educadors, pares, mares i famílies, estaments educatius, mitjans de comunicació, responsables polítics i societat en general”, per tal d’esperonar el jovent -gran esperança per al món- a renovar l’estima “pel valor positiu de la vida, el desig de dedicar-la al bé comú i de participar activament en la construcció d’una societat més humana i fraternal”, com el gran itinerari per tal de bastir un món de pau.
Qui no ha llegit i meditat més d’un cop aquelles precioses paraules de Francesc d’Assís ?: “Feu-me, Senyor, instrument de la vostra pau; que on hi hagi odi, jo hi porti l’amor; on hi hagi ofensa, hi porti el perdó; on hi hagi discòrdia, hi porti la unió; on hi hagi error, hi porti la veritat; on hi hagi dubte, hi porti la fe; on hi hagi desesperació, hi porti l’esperança; on hi hagi tenebres, hi porti la llum; on hi hagi tristesa, hi porti l’alegria”.
En aquesta oració s’hi troba l’intens nucli de tot l’esmentat fins ara, per tal de poder assolir la pau o acostar-s’hi i ser els seus missatgers i instruments: amor, perdó, veritat, confiança, esperança, alegria, llum…Sabem que la pau no és només absència de guerra o de discòrdies: fruits de pactes o tractats polítics. És diàleg positiu, sana comprensió, reconciliació sincera; mansuetud, tendresa i afecte pels germans; bondat de cor i de ment, delicadesa i interès envers els altres; oblit de les ofenses rebudes i purificació de la memòria; ganes de compartir i compassió amb els més necessitats d’ajut material i espiritual…I sobretot un real i constant compromís social que edifiqui la societat en el benestar integral i en el bé comú…
Els nostres temps -nous temps- demanen noves actituds; no només boniques paraules sinó també acció: obres, fets, treballs pacificadors, com fa la comunitat de Sant’Egidio, per posar un exemple ben evident. Veure-hi, sempre, doncs, -en cadascun dels altres – persones, éssers semblants i iguals a nosaltres, rostres humans, criatures que necessiten un autèntic amor i no falsos o fantasiosos “substitutius”. Els homes posseïm una alta dignitat amb una intel·ligència i una voluntat lliure. Ens hem de persuadir que cap home o dona no és un estrany en el món dels vivents, sinó, precisament, un ésser amb totes aquelles esplèndides prerrogatives que rebé com a criatura humana, és a dir, tal com fou volguda -estimada- pel seu creador.
Qualsevol home o qualsevulla dona ha d’aspirar a la pau personal i social; hi té dret, com també el té de confiar en veritables pacificadors…
