Els déus condemnen els homes arrogants que no s’acontenten amb el present i desitgen atrapar els somnis amb el continu desencís amorós. Aspirar a la posteritat té sempre la contrapartida de perdre batalles que d’altres resolen amb admirable facilitat. Potser es tracta d’un dilema antic en el que se’ns fa triar entre la immortalitat i atrapar la trèmula i càlida cintura d’una dona. Al tot o res se’ns posa a una banda el geni i a l’altra l’amor d’aquella noia que ens ha fet somniar, secretament. Vanitosos, ens creiem capaços de tombar el destí. Res més lluny de la realitat, a mida que ens fem grans, descobrim la tragèdia de l’assumpte: no serem mai feliços si aspirem a tenir ben a prop aquella petita escalforeta de la complicitat, si volem allargassar l’enamorament frívol i convertir-lo en la passió diària.

Però només que una vegada a la vida haguem viscut l’instant gloriós de màgia en que ella et pica l’ullet; aquell fugaç retorn triomfal a la ciutat que és el seu somriure còmplice; aquell viatge als estels del primer petó que tan sovint es desfà com un bolado de tan breu i preciós com ha estat i que deixa el record verinós de la melancolia, podem sentir-nos vius i agrair, als envejosos de l’Olimp, que ens hagin fet mortals i imperfectes, capaços d’assaborir tot el prohibit que ens ofereix el lliure albir i servar-ne el record per tota la vida, bàlsam necessari davant tantes decepcions. Perquè, encara que ens hagi estat vedat d’assolir l’estabilitat sentimental i la pau de l’ànima enamorada, només haver-ne tastat una meravellosa i subtil mostra, ja satisfà tota una vida.