El passat dimarts 2 de juny morí, als 90 anys, Josep Maria Cadena, un dels referents del periodisme català de les darreres èpoques. Va exercir, entre d’altres facetes, de periodista, crític d’art i estudiós de la premsa satírica. Fou una de les persones que reberen el poeta Josep Carner i la seva esposa, exiliats a Bèlgica, arribant a l’aeroport de Barcelona, l’abril de 1970, per a una breu estada a la ciutat. Va tenir un paper molt important en la història de l’Avui, el primer diari en català després de la dictadura. Pel seu interès ens ha semblat adient compartir amb els lectors del Matí Digital l’entrevista que li férem per al número 702 de la revista Serra d’Or (juny 2018).
Josep M. Cadena (Barcelona, 1935) es titulà el 1958 a Madrid. Fou redactor de l’Agència EFE (1960-1967) i, d’una manera o altra, col·laborà amb molts mitjans: Diario de Barcelona, Avui, del qual fou cofundador i subdirector fins al 1979, Hoja del Lunes, El Periódico de Catalunya… També, amb programes de ràdio i, fins i tot, de televisió.
L’altra faceta per la qual és molt conegut és la de crític d’art. Al Diario de Barcelona hi publicà diversos articles de dibuixants i a El Periódico, durant molts anys, tenia cura de la secció de la crítica d’art. De fet, la hi va inaugurar. L’interès per aquest món, com ens explica en aquesta entrevista, li ve de ben petit. Des que es va jubilar, ha dedicat molt del seu temps a recuperar dibuixants catalans per mitjà d’uns volums a través dels quals ajuda a interpretar les seves obres.
Ha publicat un bon nombre de llibres. N’esmentem alguns títols: Opisso (1987); 505 fets bàsics de la història de Catalunya (1989); D’Ivori, la màgia de la il·lustració (1997); El dibuix a Catalunya: 100 dibuixants que cal conèixer (2004); Barcelona vista pels seus dibuixants, 1888-1929 (2014)…
Té la Creu de Sant Jordi (1995), el Premi Ciutat de Barcelona (1995), el Premi Nacional de Cultura del CoNCA (2015), el premi Ofici de periodista del Col·legi de periodistes de Catalunya (2016)…
Va ser membre fundador del Grup Democràtic de Periodistes i ha estat vinculat a les juntes directives de l’antiga Associació de la Premsa de Barcelona i del Col·legi de Periodistes de Catalunya.
Vostè va néixer a Barcelona l’any 1935, pocs mesos abans de l’esclat de la Guerra Civil. Quins records té de la seva infantesa?
Al final de la guerra, el meu pare, funcionari de la Generalitat de Catalunya, havia estat condemnat per rebel; és a dir, per no sumar-se a l’Alzamiento Nacional, i recordo, de nen, anar a la presó Model a visitar-lo i no reconèixer-lo, tant pel temps que feia que no l’havia vist com pel deteriorament físic que havia patit.
Als aquells anys trenta, el periodisme a Catalunya vivia un moment daurat. Què en destacaria?
Hi havia uns professionals excel·lents: Rosa Maria Arquimbau, Lluís Aymamí, Llucieta Canyà, Paco Madrid, Josep M. Planas, Irene Polo… Però aquell moment daurat del periodisme fou destruït per la dictadura.
Com el va aprendre, el català?
A nivell particular, puc dir que jo vaig aprendre l’ortografia catalana gràcies a una col·lecció de la revista infantil «En Patufet» d’abans de la guerra que conservava la meva àvia materna. Ni a l’escola ni mitjançant les publicacions franquistes de la meva infantesa, no ho hauria pogut fer: el català hi estava prohibit.
Va iniciar els estudis de Dret a la Universitat, però al final es decantà pel periodisme. Què l’hi va portar?
La situació econòmica familiar era dolenta i no podia esperar a acabar la carrera de dret per portar diners a casa. L’ingrés a l’Escola Oficial de Periodisme era, per a mi, una via més ràpida per posar-me a treballar. I no me’n penedeixo. El periodisme ha estat, encara que adquirida, la meva gran vocació.
Quin ha estat el canvi principal que ha viscut aquest ofici des que vostè va començar fins al moment actual?
Quan jo vaig començar a treballar, les pàgines dels periòdics havien de ser autoritzades per la censura per poder ser publicades. Això s’acabà l’any 1966 quan, almenys fins a l’arribada de la democràcia, la censura va ser substituïda per l’autocensura.
El prestigiós periodista Josep M. Casasús ha escrit de vostè que ha estat «Una anella essencial en la cadena de transmissió generacional de coneixement que va dels periodistes que reberen encara el mestratge directe de grans mestres d’abans de la guerra cap a les fornades de desconcertats que entràrem a l’ofici a partir dels anys setanta.» Realment fa honor al seu cognom.
Agraeixo l’elogi al doctor, professor de periodistes i acadèmic de l’IEC Josep Maria Casasús. A la vegada, afegeixo que n’hi hagué més que actuaren de baules. Així, per exemple, Josep Faulí, Josep Pernau o Joan Anton Benach. Junts, en companyia d’altres, creàrem el Grup Democràtic de Periodistes l’any 1966, en uns temps en què la democràcia era subversiva.
Ha treballat en molts mitjans, des dels quals ha exercit responsabilitats diverses i ha participat en seccions diferents…
Sí. I També he fet ràdio. Per exemple, vaig actuar de «regidor fantasma» al programa «La Nueva Frontera», de Joaquín Soler Serrano, i he estat comentarista a Ràdio 4. Recordo igualment, amb molt afecte, haver estat convidat en algun programa televisiu de Joaquim Maria Puyal. Tanmateix, el meu medi per antonomàsia és la premsa escrita.
Faci’ns una valoració del periodisme en el moment actual; d’una manera especial, de la premsa escrita.
La crisi econòmica i les noves tecnologies han posat en perill la pervivència dels mitjans escrits i han dut a l’atur molts dels seus professionals. A més, el canvi en el panorama informatiu no sembla anar a millor, ja que el rigor i la seriositat estan sent substituïts pel sensacionalisme i les notícies esbiaixades.
Reproduïm unes paraules seves que venen a tomb: «Es tracta de tornar un altre cop als orígens de la declaració de periodista; és a dir, que el periodista ha d’estar al servei de la societat.» Ens les pot concretar una mica més?
El periodista compleix la seva funció de servei a la societat quan és un transmissor honest entre la realitat i el lector, l’oient o el televident; no amaga unes dades i en ressalta unes altres interessadament i quan no practica la manipulació.
Exercí la docència com a professor d’Història del periodisme a la UAB. Quins consells donaria a un estudiant d’aquesta disciplina dels nostres dies?
Conèixer els antecedents de la professió a la qual et vols dedicar sempre és bo. Si desitges saber per què les coses són com són, i com hem arribat fins aquí, has de mirar enrere.
Ens consta que li feu una especial il·lusió la concessió de premi Ofici de Periodista.
Sí. Ja fa anys que no pertanyo a cap junta del Col·legi de Periodistes, essencialment perquè considero que la necessària adaptació als nous temps imposa deixar pas a les noves generacions. Tanmateix, vull agrair a l’actual junta de govern que m’atorgués aquest premi, cosa que em portà a fer companyia a professionals anteriorment premiats de tanta vàlua com ara Josep Pernau, Joaquim Maria Puyal, Josep Maria Huertas, José Martí Gómez, Maria Eugènia Ibáñez, Josep Maria Espinàs i d’altres.
Una de les fotografies més famoses de la Catalunya del segle XX és la del poeta Josep Carner i la seva esposa, exiliats a Bèlgica, arribant a l’Aeroport de Barcelona, l’abril del 1970, per a una breu estada a la ciutat. Hi apareixen dues persones més: l’empresari Joan B. Cendrós i vostè mateix. Com va anar tot plegat?
Jo era el cap de local del Diario de Barcelona, i vaig anar a l’aeroport a fer el reportatge de l’arribada de Josep Carner i la seva esposa. Allí vaig trobar el periodista Manuel del Arco, que es disposava a sortir en una camioneta d’Iberia cap a la pista d’aterratge de l’avió en què venia el poeta, i em va convidar a anar amb ell. A la fotografia no surt del Arco, però sí Joan B. Cendrós, que era el secretari general d’Òmnium Cultural i el gran responsable de la tornada de Carner.
Hi ha un cert misteri entorn d’aquella visita…
S’ha explicat que a Josep Carner li havien promès el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que fou finalment –ben justament, per cert– per a Joan Oliver «Pere Quart». El que a mi em van dir llavors era que per a Carner s’estava promovent el premi Nobel, que podia haver obtingut perquè la seva obra tenia una gran altura i era en una llengua minoritària que calia protegir i projectar, però el benintencionat projecte fracassà.
A què ho atribueix?
Crec que, sobretot, no hi hagué temps material per a promoure eficaçment ambdues iniciatives, ja que el poeta morí al cap de poc temps, a principis de juny d’aquell any 1970.
Com el recorda, el « príncep dels poetes catalans»?
Guardava una certa presència física, tot i els problemes de salut que acabarien amb la seva vida al cap de dos mesos. El tracte que dispensava era d’una gran educació i amabilitat, amb què es posava de manifest la seva condició de diplomàtic de carrera. La seva dona, Émilie Noulet, historiadora romanista, professora universitària i estudiosa del poeta Mallarmé, estava molt per ell.
Ens pot dir algun personatge que hagi conegut al llarg de la seva carrera que l’hagi impressionant de manera especial?
Recordo Jordi Rubió i Balaguer, Francesc de Borja Moll, Joan Fuster, Manuel de Pedrolo i Pere Calders, entre d’altres. Malauradament, els vaig tractar poc. Vaig tenir més relació amb Albert Manent, que fou un lluitador admirable al servei del país.
I alguna vivència que hàgiu viscut?
Les inundacions del Vallès i la gran nevada sobre Barcelona, ambdues l’any 1962; la fundació del diari Avui; la lluita reeixida, amb els companys Llorenç Gomis i Enrique Arias Vega, en el si de la Federació d’Associacions de la Premsa, perquè fossin reconeguts els drets d’antics periodistes: a Barcelona ho vam aconseguir per a Agustí Centelles, Jaume Miravitlles, Avel·lí Artís i Gener (Tísner), Josep Maria Lladó, María Luz Morales i molts altres.
També és coneguda la seva tasca com a divulgador de la història de Catalunya. Ho fa palès el seu llibre 505 fets bàsics de la història de Catalunya.
El llibre fou un encàrrec d’Isabel Martí i Josep Maria Espinàs per a l’editorial La Campana. Amb el número 505, que no és rodó però sí capicua, vaig voler palesar que la llista d’esdeveniments històrics importants mai no està tancada, que tothom pot afegir-n’hi quatre, cinc o els que siguin de més, segons la seva visió de les coses.
N’hi ha algun que voldríeu destacar de manera especial? I n’hi ha algun que us agradaria viure, que no hàgiu viscut?
M’hauria agradat viure la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià el 14 d’abril de 1931 i, posats a demanar, que a Espanya s’hagués entès que el nou ens s’havia d’integrar en una federació de Repúbliques ibèriques.
Els fets que hi surten van des del 200.000 aC fins al 1988. De llavors ençà, en deurien sortir 505 més?
Trenta anys, els que van de 1988 a 2018, són molts per a una persona, però ben pocs per a la humanitat, una nació o un poble. Tanmateix, és evident que si una cosa caracteritza l’actual transformació històrica és la velocitat vertiginosa amb què ara es produeixen els canvis.
L’altra faceta per la qual és molt conegut és la de crític d’art. Al Diari de Barcelona hi publicà articles de dibuixants i a El Periódico, durant molts anys, tenia cura de la secció de la crítica d’art. De fet la hi va inaugurar. D’on li va venir l’interès per aquest món?
De petit, als quadres que hi havia a casa, com ara un petit oli de Ricard Canals, hi apreciava llibertat creativa. Després, vaig llegir revistes d’art i vaig freqüentar galeries. Al Diario de Barcelona, la secció «Gentes de pluma y lápiz» em permeté parlar de la cultura catalana. I a El Periódico de Catalunya vaig ajudar a difondre l’obra dels artistes.
Parli’ns de les famoses tertúlies al cafè restaurant de Barcelona La Punyalada, on vostè participava, i que eren punt de reunió d’artistes i intel·lectuals.
El metge Manuel Sarró i Palau era un dels assistents i l’any 2014 publicà un llibre que explica la història de la penya. Entre d’altres hi havia el periodista Sempronio, l’historiador Enric Jardí, el llibreter Joan Marca i prop de quaranta pintors. Entre les visites il·lustres que rebérem figuren la de Joan Miró i Eduardo Chillida.
Catalunya ha estat sempre una terra de dibuixants. El Llibre El dibuix a Catalunya. 100 dibuixants que cal conèixer, que vostè va dirigir, és una prova irrefutable d’aquest fet.
Sí, aquesta era la realitat que volgué reflectir el llibre, que es degué a una iniciativa de Josep Espar i Ticó. Me n’encarregà la realització i vaig formar un equip de dotze experts (set homes i cinc dones), que, tots junts, duguérem a terme, crec, una bona feina.
Des que es va jubilar, ha dedicat molt del seu temps a recuperar dibuixants catalans per mitjà d’uns volums a través dels quals ajuda a interpretar les seves obres. Ens agradaria que ens en parlés.
Es tracta de la col·lecció de llibres «Els dibuixants del ¡Cu-Cut!», que edita Àmbit. L’editor Josep Maria Benach ja n’ha publicat, de moment, deu volums –dedicats als dibuixants Opisso, Junceda, Ismael Smith, Llaverias i Feliu Elias «Apa»–, i en falten sis més. S’hi recullen els acudits gràfics d’aquests autors a la revista humorística ¡Cu-Cut! (1902-1912). Cada acudit està explicat i contextualitzat històricament.
L’humor intel·ligent és saludable. És una forma molt nostra d’interpretar la realitat. Anem escassos de mitjans escrits d’humor?
Històricament hi hagué La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa, ¡Cu-Cut!, Papitu, El Be Negre… Després, durant la transició espanyola, tinguérem El Papus, Por favor, Barrabás, Butifarra!… Ara només queda El Jueves. De la crisi de la premsa escrita de què parlàvem abans, la revista humorística ha estat una gran damnificada. El públic segueix volent humor, però el busca sobretot a la televisió.
És l’autor dels textos del llibre Catalunya abans i ara (1900-2006). Deu ser una de les persones que millor coneixen els canvis que ha viscut el país en els últims 100 anys. A parer seu, quins han estat els més grans?
Els canvis, en els últims 100 anys, han estat esbalaïdors, sobretot en l’àmbit científic i tecnològic, però no tant en l’aspecte polític i la manera de ser de les persones. Jo em quedo amb la idea que, tot i els moments de recessió, seguim anant endavant, i cada vegada a més velocitat.
Escrigui una oració que tingui la paraula «Catalunya» com a subjecte.
Catalunya no vol excloure ningú, però vol que es respecti la seva identitat política i cultural.
Què li agradaria fer, que no hagi fet encara, en el món del periodisme?
La veritat és que he tingut la sort de tocar professionalment els dos temes que sempre m’han interessat, l’actualitat i la cultura. Potser el que m’agradaria és que aquestes dues realitats fossin més falagueres; és a dir, que l’actualitat fos menys depriment i la cultura tingués més presència.
Una conversa amb Josep M. Cadena és un plaer i, alhora, un aprenentatge incessant.
