Hi ha autors que hom cita amb prudència, com qui treu la vaixella bona només els dies assenyalats. I n’hi ha d’altres, més rars, que hom acaba recomanant amb una insistència gairebé imprudent, com si fossin un remei massa eficaç per guardar-lo al calaix com per a no compartir-lo. Gilbert Keith Chesterton és, per a mi, d’aquests darrers.
El vaig descobrir als divuit anys, quan Mn. Ballarín me’l va posar a les mans amb aquella intel·ligent barreja seva d’ironia, fe i sentit pràctic que feia més servei que moltes amonestacions serioses i assenyades. Des d’aleshores m’ha acompanyat. No sempre amb la mateixa intensitat, però sí amb aquella fidelitat dels autors que no s’esgoten: els llegeixes de jove i semblen focs artificials; hi tornes de gran i descobreixes que, sota els focs, hi havia ferms fonaments.
Alguns amics que em coneixen les dèries, feia temps que l’esperaven en aquesta sèrie de “pensadors inquietants”. I tenien raó, i em veien venir_ després de Weil, Tocqueville, Arendt i Mounier, convenia una veu diferent. No pas menys seriosa, sinó més perillosa: la d’un home capaç de dir veritats profundes sense posar cara de funeral. Chesterton incomoda, sí; però té la barra de fer-ho rient. I això, en temps de solemnitat obligatòria, és gairebé revolucionari.
Després d’uns quants anys voltant per la política institucional, hom desenvolupa una certa al·lèrgia a les grans paraules. No perquè siguin sempre falses, sinó perquè són massa fàcils de posar a desfilar: llibertat, poble, drets, valors, progrés, identitat. Totes poden ser nobles. Ho són. Totes poden convertir-se en màscara. Chesterton tenia un nas extraordinari per detectar el moment exacte en què una idea respectable comença a disfressar-se d’ella mateixa.
A Ortodòxia hi deixa una intuïció que encara esclata a les mans: el món modern és ple de velles virtuts cristianes que s’han tornat boges. La frase és brillant, però no és només brillantor. És diagnòstic. La compassió, separada de la veritat, pot acabar mentint pietosament. La justícia, separada de la misericòrdia, pot tornar-se inquisitorial. La llibertat, separada de la responsabilitat, pot degradar-se en caprici. La igualtat, separada de la diferència real entre persones i comunitats, pot convertir-se en aplanadora. No és que les virtuts sobrin; és que, soles, embogeixen.
Aquesta és una lliçó molt chestertoniana: el contrari d’una bogeria no sempre és una idea nova, sinó una idea completa. El nostre temps, tan orgullós de simplificar, confon sovint claredat amb amputació. Chesterton, en canvi, practica la paradoxa com una forma d’higiene mental. No complica per lluir-se; complica perquè la realitat ho és. La paradoxa, en ell, no és foc d’artifici: és una manera de salvar la realitat de les nostres simplificacions.
Per això resulta tan útil per a una democràcia cansada. Una democràcia que no tolera la paradoxa acaba convertint-se en un concurs d’eslògans amb urnes. I una societat que només sap repetir el que ja sap és una societat que comença a perdre el cap, encara que conservi totes les estadístiques.
Si Tocqueville ens havia parlat de les mores, Arendt del pensament, Mounier de la persona i Weil de l’atenció a la realitat, Chesterton ens recorda una virtut més humil i més decisiva: el sentit comú. Però no el sentit comú com a mandra mental, ni com a refugi de qui no vol pensar. El sentit comú chestertonià és una saviesa ben calçada: trepitja terra, mira de cara, sospita de les abstraccions inflades i pregunta, abans de destruir una tanca, per què algú va posar-la allà.
Aquesta dita de la tanca no és una crida a conservar-ho tot. És una crida a no confondre reforma amb vandalisme impacient. Hi ha coses velles que mereixen desaparèixer, naturalment. Però el reformador intel·ligent, diria Chesterton, no presumeix de no entendre-les; comença per entendre-les. Després, si cal, ja les enderrocarà. Però almenys sabrà què està fent i, sobretot, què o qui pot caure darrere de la tanca.
Aquí apareix el Chesterton de l’arrelament. Família, barri, ofici, comunitat, pàtria, tradició: paraules avui sospitoses per a uns i idolatrades per uns altres (de llar, de sostre, de terra, de nissaga i d’esperit, diu Sagarra al Poema de Nadal).
Chesterton desconcerta tots dos bàndols. Defensa les petites lleialtats concretes, però no com a trinxera. L’arrel no existeix per impedir que l’arbre s’alci, sinó per permetre-li no caure. Estimar el que és propi no obliga a menysprear el que és aliè; de fet, potser només qui estima alguna cosa concreta pot entendre que els altres també tinguin alguna cosa concreta a estimar.
Quan aquest arrelament es converteix en identitat tancada, ja no és patriotisme: és una mala imitació de la pàtria, pur prussianisme. Chesterton, catòlic fins al moll de l’os i per això universal, desconfia tant del cosmopolitisme sense casa com del nacionalisme sense finestres. Una casa sense portes és una presó; una casa sense parets és una intempèrie. La política moderna oscil·la massa sovint entre aquestes dues formes d’incomoditat.
També el seu pensament econòmic mereix una mica menys que un somriure condescendent. Amb Hilaire Belloc defensà el distributisme, inspirat en la Doctrina Social de l’Església: ni capitalisme concentrador ni col·lectivisme estatal, sinó propietat més repartida, autonomia real, petites empreses, oficis, famílies amb capacitat de sostenir-se i comunitats que no depenguin de monstres impersonals. Podem discutir-ne l’aplicació, i convé fer-ho sense romanticisme de postal rural. Però la pregunta que deixa és massa bona per abandonar-la: quanta llibertat real té una persona que no posseeix res, no decideix res i només pot triar entre ser client d’un gegant o administrat d’un altre?
Aquesta pregunta connecta directament amb Mounier. Sense persona, l’economia esdevé engranatge; sense rostre, el mercat i l’Estat acaben assemblant-se més del que admeten els seus devots. Chesterton ho veia amb ulls de narrador: quan una teoria perd de vista la taverna, la cuina, el taller, el jardí i el nen que fa nosa mentre els grans arreglen el món, sol acabar arreglant el món contra el nen.
Per això és tan important el Chesterton narrador. Els relats del Pare Brown, que recomano sense cap reserva, no són només entreteniment. El petit capellà resol misteris perquè coneix el cor humà, no perquè exhibeixi una superioritat mecànica. Sap que el mal no és una abstracció elegant, sinó una possibilitat domèstica. I aquesta és una lliçó política de primer ordre: moltes vegades no entenem les crisis perquè no entenem les temptacions; no entenem els conflictes perquè hem oblidat mirar què mou les persones.
Chesterton, a més, no és un estranger a casa nostra. Vingué a Catalunya el 1926 i el 1935, però la seva presència no es reduí a la postal del savi anglès passejant per la Rambla amb un feix de diaris sota el braç. Entre una estada i l’altra, Catalunya el llegí, el discutí i el traduí amb una intensitat que avui sorprèn. La Nova Revista inicià una veritable campanya de “chestertonització”, i El Matí —sí, aquest nostre Matí que ara llegiu, que ja aleshores sabia mirar Europa amb ulls propis— continuà aquella feina donant espai al seu pensament social, fins a publicar textos seus com aquell claríssim “Què és el distributisme”, de 1932.
Dir-ho aquí té una gràcia especial: quan El Matí torna avui a fer lloc a Chesterton, no inventa una tradició; la reprèn. I això, en un país tan propens a perdre papers i memòries, ja és una petita forma de fidelitat.
En aquesta història hi ha un nom que mereix una reverència principal: Pau Romeva. Pedagog, polític, escriptor, també col·laborador d’El Matí i traductor d’una finor admirable, no es limità a importar Chesterton com qui importa una moda anglesa. El va fer parlar en català. Traduí Herètics, Allò que no està bé i L’home que fou dijous, i des del diari contribuí a divulgar el distributisme amb una erudició activa, d’aquelles que no s’exhibeixen per lluir, sinó per edificar país. Hi ha traductors que traslladen llibres; Romeva traslladava també una manera de pensar.
Tot això no és una curiositat erudita; és gairebé una invitació. Potser hi havia, en aquell catalanisme cristià, democràtic i europeu, una intuïció molt chestertoniana: que una comunitat només és sana quan sap ser fidel sense ser estreta, moderna sense ser amnèsica, alegre sense ser frívola.
Arribats aquí, la temptació és inevitable: què diria avui Chesterton? La pregunta és perillosa, perquè els morts, ben administrats, sempre acaben donant-nos la raó. Però m’atreviria a sospitar que desconfiaria dels discursos que prometen salvar-ho tot abolint alguna part essencial de l’home: la família, el límit, la fe, el cos, la tradició, la llibertat, la responsabilitat o el simple dret a no viure permanentment indignats.
També sospito que es riuria de nosaltres. Amb afecte, espero. Però se’n riuria. Dels progressistes que no saben cap a on progressen. Dels conservadors que confonen conservar amb embalsamar. Dels liberals que han oblidat que la llibertat necessita persones lliures, no només consumidors disponibles. Dels identitaris que estimen tant el seu poble que acaben fent-lo estret i antipàtic. I dels moralistes que han perdut l’alegria, pecat més greu del que sembla.
Chesterton s’incorpora així, amb veu de baríton d’òpera buffa, com Falstaff, al cor d’aquests pensadors inquietants. Tots apunten, cadascú a la seva manera, cap a la mateixa ferida: la democràcia no és, no pot ser, només un mecanisme, sinó una forma de vida exigent. Necessita veritat, mores, pensament, persona i també sentit comú. I encara una cosa més difícil: necessita un cert humor per no convertir les pròpies conviccions en ídols.
Potser aquesta és la seva aportació més singular. En un temps que dramatitza molt i riu malament, Chesterton ens recorda que la veritat pot ser alegre. No lleugera, no superficial, no evasiva: alegre. Perquè només una veritat insegura de si mateixa necessita caminar sempre amb cara severa.
I si em permeteu acabar com he començat, en to personal: després de tants anys continuo tornant a Chesterton no perquè m’estalviï preguntes, sinó perquè me les torna més vives. No perquè ordeni el món amb un sistema, sinó perquè el rescata de les estupideses dels sistemes quan s’obliden de l’home.
Potser la pregunta que ens deixa és aquesta: ¿encara som capaços de defensar el sentit comú sense convertir-lo en tòpic, la tradició sense convertir-la en ídol, el progrés sense convertir-lo en superstició i l’alegria sense convertir-la en evasió?
Si la resposta és que sí, encara hi ha esperança. Si la resposta és que no, almenys Chesterton ens concedeix una última misericòrdia: ens permet adonar-nos-en somrient.
