Enguany commemorem el 60è aniversari de la inauguració del Vaticà II, que va portar una nova primavera a l’Església i que va ser un pas de l’Esperit. Les sessions del Concili, des de l’octubre de 1962 al desembre de 1965, van aplegar a Roma més de 2.000 bisbes de tot el món, a més de teòlegs de gran prestigi en una assemblea guiada primer pel papa Roncalli i després pel papa Montini, que va ser qui va clausurar-lo el 8 de desembre de 1965.
En aquell temps, al bisbat de Sogorb-Castelló hi havia l’estimat bisbe Josep Pont i Gol, que va ser qui va aplicar els decrets i documents del Vaticà II en aquesta diòcesi. Avançant-se al que ara defensa el papa Francesc, deia que «l’Església, renovada en el Concili, se’ns presenta com a Església dels pobres i servidora de la pau». A més, el bisbe Josep Pont va tindre un paper important, perquè la Lumen gentium reconegués a les minories nacionals, i va ser decisiu, perquè el català fos llengua litúrgica, quan els bisbes espanyols defensaven que només ho podia ser el castellà!
El bisbe Pont defensava la independència de l’Església de l’Estat i el dret de la nostra llengua a la litúrgia i va tindre diversos conflictes amb el franquisme. Un Director General de Información, de Madrid, li va dir un dia: «Hay una Iglesia que nos gusta y otra que no nos gusta y usted es de la que no nos gusta».
Va ser un dels primers bisbes en donar una missió pastoral a una laica i a nomenar una religiosa com a delegada dels religiosos, va instaurar el diaconat permanent i, posteriorment, com arquebisbe de Tarragona, revitalitzà la Província Eclesiàstica Tarraconense. El març de 1962 va escriure una Carta Pastoral on exposava la finalitat principalment pastoral del Concili, que ja era a les portes, i on exhortava als cristians del seu bisbat a viure’l intensament per tal que poguessin sentir-se col·laboradors, com a membres vivents de l’Església. Després, quan tornava a Castelló després d’una sessió conciliar, passava una setmana explicant els debats i les noves perspectives, als capellans i seminaristes del bisbat.
També va tindre un paper important al Concili el bisbe de Solsona, Vicent Enrique i Tarancón. Tarancón donava importància a la col·legialitat de l’episcopat, el paper dels seglars com a Poble de Déu, l’ecumenisme i la llibertat religiosa, i destacava la transcendència de la reforma litúrgica, que ell definia com a expressió del Misteri de Crist i de l’Església. Per a Tarancón la finalitat del Vaticà II era la renovació de l’Església, una Església oberta, en diàleg amb el món. Va ser un pioner del Concili, un dels bisbes europeus que millor va assimilar les seves directrius i el millor portaveu de la renovació eclesial.
En els anys postconciliars el bisbe de Girona, Narcís Jubany, també tingué una gran activitat en la renovació pastoral i litúrgica de la diòcesi. Al Vaticà II, Jubany intervingué diverses vegades amb unes aportacions que van ser decisives en el grup de pares conciliars més progressistes. L’octubre de 1963, un any abans de ser nomenat bisbe de Girona, en nom de dotze bisbes espanyols, Narcís Jubany defensà a l’aula conciliar la col·legialitat episcopal de l’Església. Això va causar una gran indignació en la major part de l’episcopat espanyol, profundament franquista i involucionista.
En aquesta efemèride també cal recordar el P. Adalbert Franquesa, monjo de Montserrat i expert en litúrgia, que fou cridat a formar part de l’equip internacional que treballà en la renovació litúrgica. Durant el Concili ajudà a preparar la Constitució Sacrosanctum concilium i va ser elegit representant de l’episcopat espanyol.
El Concili va fer possible la renovació -l’aggiornamento– de l’Església i va despertar un nou vigor en les comunitats cristianes, un impuls i ferment en la vida eclesial. El Vaticà II va iniciar un camí d’esperança i de comunió que va obrir l’Església al pluralisme i al diàleg amb el món. No un camí d’un uniformisme estèril, ni de postures de confrontació i de pors!
M’agradaria que en aquest 60è aniversari l’Església continués renovant-se a la llum de l’Evangeli, ara amb el papa Francesc, per tal de ser fidel al Senyor Ressuscitat, i així anunciar el Regne a les noves generacions. I com fa 60 anys, m’agradaria que també avui l’Església fes seves «els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes del nostre temps», com començava la Constitució Pastoral Gaudium et spes.
