Fa uns dies vaig topar amb el comunicat d’un partit polític que demanava un acord en matèria de Seguretat a la UE per tal de deixar de dependre dels Estats Units i permeti, de pas, la retirada de les bases de l’OTAN a Europa. Crec que és important saber, més enllà del que pugui pensar un grup de persones, quina opinió en tenen els principals actors decisors -estats, Comissió Europea, EUA, OTAN- en un aspecte clau i crucial com és la seguretat i defensa a Europa, i quines expectatives realistes en podem extreure de cara a la política catalana.
Ja al 2016 el propi Parlament Europeu va aprovar l’“European Parliament report on ‘the European Defence Union” on es diu que “la Unió Europea hauria d’assumir més responsabilitats en crisis de seguretat en els seus veïns immediats […] subralla que l’ambició de la Unió Europea per ser un actor amb autonomia estratègica ha de realitzar-se en plena sinergia amb l’OTAN”.
Ens posem com ens posem, la Unió Europea necessita el suport de l’OTAN en matèria de defensa i seguretat. Les capacitats europees, tot i la millora d’ençà la guerra de Georgia (2008) encara no són ni molt menys satisfactòries. La diferència de despesa en defensa i seguretat entre els EUA i UE és ara més gran que al finalitzar la Guerra Freda (1991).
Els Estats Units, evidentment, volen deixar d’invertir tant en Europa (deixant de banda el conflicte bèl·lic actual per motius obvis) per poder tenir més capacitat de pivotar al Pacífic. De fet, ja al 2012, un any després del tour fet per B.Obama al Pacífic, el Congrés Americà ja va redactar un informe on es preveia desmobilitzar dues brigades senceres estacionades a Europa. És més, la presència americana a Europa, en contra del que es pot pensar, és merament testimonial en comparació amb èpoques passades. La seva presència és més per assegurar la total implicació americana en un possible conflicte militar un cop caigui el seu primer soldat que no pas per frenar cap invasió. Aquesta presència americana/OTAN a Europa no desapareixerà, puix Polònia, ex-RRSS, Bàltics i Suècia consideren aquesta presència necessària i vital, mentre que al mateix temps aporta una presència dissuasiva nuclear que la UE no pot assumir.
Aquest és l’escenari actual, però els contextos son canviants. La possible futura entrada de Suècia i Finlandia a l’OTAN pot suposar un procés beneficiós per a Europa. Un major pes europeu en la OTAN, si es complementa amb una major despesa militar -ben enfocada i planificada- i més cohesió i cooperació en la Política Comuna de Seguretat i Defensa de la Unió Europea podria europeïtzar la pròpia organització i aconseguir una mínima presència americana al continent.
El procés per arribar aquí, però, no és fàcil. La PCSD és l’avantguarda de la presència internacional europea, no hi ha cap altre política europea que simbolitzi tan clarament el voler actuar com una Unió. És doncs la punta de llança, però no massa esmolada. Les dificultats de la seva implementació i plasmació real radiquen en que com més forta sigui la PCSD més sobirania en matèria de seguretat i defensa haurien de cedir els estats europeus. Això, i que els membres de la UE no comparteixen encara prou interessos, tradicions i objectius de política exterior per generar automàticament polítiques comunes substantives.
El que està clar és que com més Europa menys OTAN. I que quanta més Europa menys sobirania espanyola en defensa i seguretat també. I aquí nosaltres hi podem intentar influir. La nostra acció exterior pot estar encaminada també a enfortir la UE en matèria de seguretat i defensa, com podria ser en el cas la ciberseguretat, un sector a l’alça al nostre país i cada vegada més important en la nostra societat. Però encara més. La PCSD no només està enfocada a l’àmbit europeu de seguretat, també al món exterior a través de missions i operacions destinades a la prevenció , mediació i construcció de la pau. És aquí també on s’obren escletxes per enfortir la defensa dels drets humans i anar derribant mica en mica l’Europa que va sorgir amb força amb la crisis migratòria de 2015.
Evidentment, aquest article es centra en la seguretat i defensa tradicional entesa des de l’òptica de la PCSD i el paper que nosaltres hi podem jugar mica en mica. Més enllà d’aquest primer debat, és evident també que avui dia la seguretat representa molt més, i que com a país també hem de saber què volem entendre per seguretat i què volem securititzar.
