L’Arsenal ens portava ben llegits, tant o més bé que nosaltres a ells, i sabia que ens havia d’embussar les sortides de pilota, i va fer feredat veure que bé que ho feien, i que a més corrien com esperitats i com de conjuntats, malgrat les baixes, els nois jugaven. El seu gol a la poca estona del primer temps, aprofitant la cantadeta de Milito, un únic moment de desconcert per a demostrar que a la champions qui bada palma, va coronar d’un vel de suor freda tota la parròquia, i molts varem agrair no haver modificat massa l’uniformitat hivernal. Un grandíssim equip, amb rigor, discurs i èpica… com ara nosaltres. La nit prometia adrenalina, si no fos perquè a més de que tenim un gran equip tenim a Messi, el millor que mai hem vist (i hem vist els millors), l’home que ha convertit en adjectiu “s’esgotenelsadjectius”: ubicu, omnipotent i omniscient, carregant-se l’equip a l’esquena i jugant divertit, liderant naturalment, com aliè a la pressió.
Messi, amb un recital de tres gols, canonada amb l’esquerra, creuada amb la dreta, picada amb malícia sobre la sortida del porter, va construir els tres graons que calien per arribar a semifinals i que tremoli l’enemic.
Només quedava el segon temps, que tot plegat només va servir per a demostrar un corol·lari de la llei de la relativitat: el temps corre més lent quan no pares de mirar el marcador, i per a constatar que la cosa que ens costa més de fer és adormir-la, matar el partit. Simplement perquè és una habilitat que no està a la genètica de l’equip (amb l’excepció de Xavi), perquè la contradiu. I que si Messi està al camp més val que aquests pesadets que es posen a desfilar abans d’hora s’ho repensin, perquè el noi és encara capaç de posar-li la cirereta a la segona part més gossa… cal tenir un amic que sàpiga de cricket per anomenar-ho: diu que li diuen four natural trick (fer-ne quatre de tirallonga)
I dissabte, si, anirem al Bernabeu a prendre mides de cares a la final (apostin Barça-Bayern) i tornarem a lluitar i tornarem a patir i tot allò, però avui facin-me el favor: mirin les repeticions dels gols i deixin per demà tota quanta angoixa: enjoy Barça!
