Un altra buit. El darrer. El primer.
El mestre Antoni Tapies mor als 88 anys.
Un català universal …i d’ aquest ens queden tant pocs!
La reivindicació dels materials senzills elevats a art. Avui la creu dels seus quadres te un altra significat.
Vivia al carrer Saragossa, en una casa que destaca de les de la seva filera per les formes senzilles, pròpies del racionalisme arquitectònic. És obra de’n Coderch, que se’n feu amic, malgrat tots sabem com pensava en Coderch, però també el Mossèn Ballarin diu que era un senyor.
El meu interès per Tapies era el d’un jove que estima el país i que veu en la pintura un element de reconeixement internacional que ha caracteritzat els catalans, en un moment de foscor general.
Em va caure a les mans un llibre escrit per ell l’ any 63, si no recordo malament. El seu títol no podia ser mes descriptiu “La pràctica de l’art”. Vaig llegir-lo amb fruïció. Allí es trobava el codi per interpretar a Tapies i alhora un visió del món diferent a traves de l’art. Així va ser com em vaig fer alumne avantatjat davant dels companys a l’hora de fer una interpretació artística.
A Antoni Tapies se li recordarà l’episodi de la caputxinada. Ell hi entrà quan ja el recinte era envoltat de policies. Ho feu amb el seu Mercedes. Li deixaren pas en veure el cotxe creient que algú que va en Mercedes té el pas franc. Ai! la policia de Franco!
Essent molt jove, Tapies va anar a Paris per encàrrec un amic del seu pare que li havien retirat el passaport. Coneixent la passió de Tapies per l’art, li demanà que anés a lliurar una carta en nom seu a monsieur Picasso. Així ho feu i es plantà davant al porta del pintor a Paris. Allí a l’ obrir-li la porta el seu secretari, veié que dins s’hi celebrava una festa. –Vos direu, –miri duc una carta del doctor x per a monsieur Picasso, i esperà a l’ entrada. Picasso llegí la carta i es dirigí al jove Tapies invitant-lo a entrar. Desprès d’intercanviar unes paraules el feu passar al seu estudi, deixant la festa. Allà li llegí la carta que havia dut, que venia a dir: Aquest xicot és un jove pintor català que promet. Picasso li feu ensenyar els dibuixos que duia en una carpeta i com que li agradaren li proposa quedar-se’n un a canvi d’un dels seus. Així fou com Tapies tingué el seu primer Picasso.
Molts anys mes tard , vaig tenir la mateixa sensació el dia que passant pel garatge, em va rebre el mestre al primer pis de casa seva. Allà em parlà ben bé una hora sobre l’art, amb una senzillesa pròpia dels grans homes.
El darrer de la generació dels grans artistes: Picasso, Miró, Dalí, Manolo, Gargallo, Artigas, Guinovart… Dels grans que pocs en queden!
Com omplirem aquest buit? No és per manca de talent. Els catalans seguim tenint una important predilecció per l’ art, però no cuallen aquells artistes amb tanta personalitat a la seva obra i també de definint-nos com a poble.
El seu mitjó serà altra cop polèmic. Ha mort un geni de l’art. Un català universal …i d’ aquest ens queden tant pocs!
