Començo el dia anant a Girona. Haig de fer l’últim examen de la llicenciatura en Història de l’Art i estic content perquè donaré per conclòs, si Déu vol, un període de la meva formació. Al vespre, tot remenant el mòbil, m’assabento que ha mort Antoni Tàpies. La casualitat es torna metàfora: acabo els estudis d’art mentre mor l’últim gran nom de l’art català del segle XX. Al mateix temps, la metàfora es torna sinistra: em ve al cap que el professor que m’ha examinat és el flamant president de la Fundació Tàpies. Encara més, aquell matí havia estat fullejant un catàleg de la fundació i m’havia quedat embadalit amb una obra del període Dau al Set. Tot plegat, ara al vespre, em semblava fruit de la màgia i el món misteriós de les obres d’aquest període inicial de Tàpies i la resta de companys. Joan Ponç, un altre membre del grup de Dau al Set, atribuïa poders màgics a les seves obres. Per exemple, del quadre La cabra (1955) es deia que tenia la propietat d’enriquir el seu propietari de la mateixa manera que, si se’n desprenia, era capaç d’arruïnar-lo. Potser les de Tàpies també tenien màgia.

Tàpies tanca el segle XX artístic català. Un segle XX que, fem-hi un incís, ha estat el segle d’or de l’art català tal i com Joan Triadú va dictaminar que ho havia estat per les lletres catalanes. Només cal fer un breu repàs: Miró, Dalí, Tàpies, Picasso. Tots ells universals. Tots ells catalans.

El Miró més aferrat a la terra encara som a temps de veure’l a la seva fundació amb l’exposició L’escala de l’evasió vigent fins el 18 de març. Els caps de pagès català, La Masia amb el periòdic independentista L’intransigent representat en primer terme en contacte amb la terra, el Paisatge català (el caçador) i L’esperança del condemnat a mort, un clam contra la tirania del règim franquista. Ho podem completar amb els cartells del mateix artista exposats al Museu d’Història de Catalunya, on hi veurem que Miró va treballar per projectes nacionals com el diari Avui o va fer el polèmic cartell que diu Volem l’Estat(ut).

De Dalí sabem que, malgrat totes les seves fantotxades, sempre va sentir una atracció per la terra que el va veure néixer i morir. L’Empordà era el centre del seu món –tot i que hagués dit que el centre del món era l’estació de Perpinyà- i no s’estava de lluir barretina sense complexos allà on anés.

Picasso ens ha estat més ocultat però algunes publicacions del seu amic Josep Palau i Fabre ens han ajudat a fer-lo nostre i a reivindicar-lo com un dels nostres. En són un exemple els llibres Picasso i els seus amics catalans i Picasso, Barcelona, Catalunya. En aquest darrer és on ens explica que l’artista tenia una senyera penjada en un dels seus estudis de París o ens mostra manuscrits seus escrits en català. També ens revela una bonica anècdota en la que, estant a la frontera dels Pirineus, Picasso es pregunta per què existeix la línia divisòria si es parla la mateixa llengua a banda i banda.

I és que em sembla que és requisit important, si no indispensable, l’amor per allò local, ja sigui el país o el país petit, per esdevenir universal. Com mostrarà algú la sensibilitat necessària per l’art si no la té per allò que l’envolta? Com algú que menyspreï la seva identitat podrà reivindicar el seu món interior?

És evident que Tàpies també sentia aquest amor pel país. Si fem un repàs al catàleg Els cartells de Tàpies i l’esfera pública de seguida ho veurem: hi ha obres per a l’Assemblea de Catalunya, els mestres de Catalunya, el llibre català, la Marxa de la Llibertat, Acció Cultural del País Valencià, la Mostra de Cultura Catalana de Perpinyà, el diari Avui, TV3 i un llarg etcètera.

També va defensar el seu país petit. Establert a Campins, al Montseny, treballava sense parar en la seva obra. Quan un grup de montsenyencs, la Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny, es va oposar a que una línia d’alta tensió travessés el parc natural l’any 1986, ell els va donar el cartell titulat Salvem el Montseny. Avui Perejaume escrivia a La Vanguardia amb familiaritat i afecte: “Tàpies m’acompanya com a veí i amic de la muntanya de dalt, que és com els d’Olzinelles anomenem al Montseny. M’acompanya com a català profund”.

Des del nostre petit racó podem sacsejar tot el món, això sí que és veritablement màgic.