(Estimats lectors: amb aquests records de joventut, l’Albert Jané ens fa un bon quadre de la vida a la pagesia catalana ara fa 80 o 90 anys, quan, com diu ell, “la gent es bellugava poc”. A més, altra vegada ens dona un exemple de la riquesa del nostre llenguatge. Jo, per exemple, he trobat més d’una dotzena de paraules que no coneixia. Confio que ho gaudiu, igual que el vostre. Pere Grau)
Part 2.
A can Morral hi havia forn i encara conservaven l’antiga pastera, però el meu cosí Jaume, l’amo de la casa, que era deu anys més gran que jo, m’havia dit que del seu record, a la casa, no s’hi havia fet pa. El compraven a Martorell on s’anava cada dissabte, amb el carro, per comprar tot el que els calia per a la setmana. Es feien cinc àpats al dia. L’esmorzar, la beguda cap a mig matí, el dinar, el berenar i el sopar. La beguda que era el més lleuger de tots, i el berenar es feien a l’hort o a la vinya, el lloc on s’esqueia cada dia. La meva primera estada a can Morral es va iniciar quan jo tenia set anys encara no, però en tots els àpats vaig menjar i beure sempre igual que els altres: escudella, amanides, vianda, cansalada, pernil, embotits, tot ben remullat amb el vi de la casa, que a vegades s’havia de rebaixar de tan fort que era. Però res de llet, formatge -absolutament desconegut- mantega o iogurts. Sí que algun cop m’havien donat pa amb xocolata: era quan m’havien fet llevar d’hora per anar a Martorell. Però no deixaré de recordar les esplèndides torrades, que ens fèiem a la llar de foc.
Tots els boscos del terme -n’hi havia un de petit a tocar de casa- eren de pins. A baix a la riera vora el canyar, hi creixia un pollancre i algun àlber. Entre les plantes que es feien espontàniament cal esmentar el romaní, la farigola, el fonoll, la ginesta i les que tenien punxes, les gatoses i els esbarzers.
La fauna salvatge d’aquells tocoms no era pas gaire espectacular, però era prou variada. Els animals de quatre potes es deixaven veure molt poc. El més destacat era la guineu. Només en vaig arribar a veure un exemplar dissecat que hi havia a la casa, abatut pel meu cosí Jaume amb la seva escopeta de caçar conills. També el senglar, dit “porc singlar”, però com una cosa llunyana i nocturna. Es parlava sovint del gat mesquer, denominació atribuïda impròpiament i imprecisament al gat salvatge /felis silvestris), i recordo que una vegada uns homes del poble van matar un teixó, o toixó, però jo no el vaig arribar a veure. Sembla que també era molt usual, però igualment difícil de veure, el mustèlid per excel·lència, és a dir, la mostela. No em puc deixar el talp, el rat buf i la rata cellarda, dita “rata sejarda”.
Els ocells, naturalment, eren més visibles. Com a ocells de pres vèiem l’àguila (no sé quina espècie) i l’esparver, encara que pel que he sentit dir posteriorment aquells ocells que dèiem que erren esparvers en realitat eren falcons. Dels ocells petits els més nombrosos eren els pardals, que s’aplegaven sobretot a l’era, i no eren infreqüents els verdums, les merles, els oriols, les gralles, els rossinyols i les puputs, els més bonics de tots. D’ocells de nit, si bé sabia molt bé què era un mussol, no recordo haver-ne vist mai cap.
Quant a rèptils i amfibis teníem en primer lloc les serps. Hi havia tres o quatre espècies de colobra, però aquest nom no era gens usat: en dèiem senzillament serps. Com que sabíem que no eren verinoses no feien por, però feien basarda, i l’instint ens induia a matar-les. Els gossos les mataven desllorigant-les amb unes enèrgiques sacsejades. Els escurçons allí eren desconeguts. I hi havia una relativa abundància de granotes i gripaus (si no t’hi fixes no notes la diferència que hi ha entre gripaus i granotes) llangardaixos, salamandres, sargantanes i dragons, molt respectats perquè deien que es menjaven els mosquits.
Pel que fa als aràcnids, era fàcil veure les teranyines de les aranyes, entre les branques dels arbres i dels arbustos, i en algun racó fosc dels cellers. En canvi d’escorpins, amb el seu temible agulló verinós, se’n veien molt pocs perquè tendien a amagar-se sota les pedres. Finalment cal parlar dels insectes. I aquí si que estem servits. Formigues, escarabats, grills, cigales, llagostes de rostoll, mosques, mosquits, tàvecs, borinots, abelles,, vespes… De vespes, n’hi havia una mena de molt grosses que en dèiem vespes de galet.
Quant a la llengua, jo no notava cap diferència respecte al meu parlar barceloní, tret, és clar, del vocabulari específic Els pocs casos de leísme que recordo eren els mateixos que a Barcelona són habituals com vui (del verb voler) ceia o fuiola, més alguns que no formen part del lèxic ciutadà: sumoi per sumoll, i cosconia per cosconilla. Els trets més característics que em cridaven l’atenció eren certes monoftongacions, com cont conyes per quant guanyes i la neutralització de les vocals febles en certes posicions. Becicleta, lecència, cevil, melitar, redícul, Esidret, vegilar o comenió. Aquests tres darrers es poden sentir també a Barcelona mateix. Ara em fa gràcia pensar que en Ramon, el mosso de la casa, que hi va passar mitja vida, deia mellor igual que el seu il·lustre homònim Ramon Llull.
A dalt el Suro, tret d’algun cas circumstancial, solament hi pujàvem diumenge i els altres dies de festa. Els anys quaranta encara hi havia, permanentment, un rector titular, que deia missa regularment. A la tarda els homes i el jovent, incloent-hi la quitxalla, s’aplegaven a la sala. Els homes jugaven a cartes o al dominó, i el jovent ballava al so de la música d’un piano de maneta, que tenia un repertori de sis peces. Els nens corríem i saltàvem i si portàvem diners bevíem una gasosa fresca. Les dones al matí anaven a missa i ho devien aprofitar per a fer una mica de relació, però a la tarda no es movien de casa.
Recordo alguns passavolants: els pòtols de barraca d’abans, que es veu que seguien un itinerari cíclic, un venedor de faixes i mocadors, un venedor de taps (!) i un esmolet, amb la mola muntada sobre una estructura amb rodes, com els que aleshores es veien pels carrers de Barcelona. Una vegada va passar una família de cistellers, que s’hi van estar dos o tres dies, i van renovar la provisió de coves, cistells i paneres de la casa, amb les canyes del canyar i els vímets d’una dotzena de vimeteres que hi havia a l’hort.
Les estacions de tren més properes eren i són les de Martorell a una hora de distància: la de la via gran (l’actual RENFE) i les dues de la via xica, és a dir, el carrilet. De casa estant, quan bufava el vent de migjorn, els sentíem quan passaven pels ponts metàl·lics sobre el riu Llobregat. Si bufava vent de llevant podíem sentir el tren que abans en dèiem de les Planes, quan passava per l’indret de Rubí. I si bufava vent del nord sentíem el tren dit precisament tren del nord, quan passava per la banda de Viladecavalls. Era un soroll intermitent, a causa de les irregularitats del relleu. Recordo molt bé la coincidència del soroll del tren del nord amb uns dies clars, nets, sense ni una ombra de calitja.
Finalment, diré unes paraules sobre la riera, que té el nom de la casa, la riera Morral. És molt ampla i feia de lloc de pas. Si havíem d’anar a Martorell, tant si anàvem a peu com amb carro, durant mitja hora anàvem per la riera. Però calia anar amb compte amb les seves revingudes, terribles i memorables.
“Aquell any que per Sant Miquel va baixar la riera…“. Quan havia plogut intensament cap a la banda de les muntanyes de l’Obac, la riera baixava plena i impetuosa i s’enduia tot el que trobava al seu pas. Recordo que un diumenge de setembre de l’any 62, el dia abans de la Mercè, amb uns de la casa vam anar a fer un passeig riera avall, fins a la urbanització de les Carpes, de nova creació. I vam veure una caseta que s’havia construït a la riba mateixa, molt a la vora de la riera. En veure-la, la meva cosina Maria del Carme, que aleshores era una nena de quinze anys, amb el to sentenciós d’un vell de seixanta, va comentar: “Aquesta caseta… no durarà gaire, no!”. Va durar exactament dos dies. Els terribles aiguats que aquell setembre van assolar el Vallès es van endur aquella caseta tan mal situada. El pressentiment de la meva cosina no era gens estrany; malgrat la seva tendra edat, ja tenia prou experiència, directa i indirecta, dels estralls de les rierades, un tema recurrent de les converses de casa seva. Aquestes inevitables rierades periòdiques era una de les poques coses que el temps no ha canviat.
