Vaig entrar a la Universitat de Barcelona l’any 1967 per fer la carrera de Química. Aquell any i el següent encara es cursava aquesta llicenciatura a l’Edifici Històric, a la plaça Universitat. Ja els primers dies de curs, entre classe i classe, ens van venir a parlar-hi representants del SDEUB (Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona), alternativa a la franquista i més aviat irrellevant Associació Professional d’Estudiants Universitaris, successora del SEU (Sindicat d’Estudiants Universitaris). El SEU, en els seus últims anys, estava ja molt vinculat a figures com Rodolfo Martín Villa.
El SDEUB havia organitzat l’any anterior la Caputxinada. Era un espai d’organització democràtica, clandestina i lliure. La Universitat de Barcelona era, en aquell moment, un dels principals focus de dissidència juvenil. La UAB i la UPC encara no existien.
Poc després, els estudiants més grans ens explicaven, als qui volíem escoltar, la infiltració de membres de la Brigada Político-Social, la Social. No era teoria: creiem reconèixer-ne alguns, matriculats com nosaltres. Recordo perfectament com ens deien: “mira el Polito”, referint-se a un noi que afirmava ser policia. El cas és que algun “Polito” hi havia, però el que predominava eren estudiants d’ideologia falangista, autèntics confidents de la policia.
El SDEUB va durar poc: la repressió el va desarticular ràpidament. Però els moviments antifranquistes no es van aturar. Van durar molts anys. Vaig acabar la carrera i la presència policial a la universitat era constant, gairebé rutinària. Van ser anys de manifestacions, vagues i por latent. Infiltracions no sé si n’hi havia en tots els casos; el que és indiscutible és que hi havia xarxes de confidents i col·laboradors repartits arreu. El règim volia saber-ho tot.
A la mort de Franco, Rodolfo Martín Villa encara era governador civil, i va continuar en el càrrec uns mesos més.
Tot això ve a tomb per recordar com la policia s’infiltrava i controlava de manera sistemàtica els moviments democràtics de protesta.
Va arribar la democràcia, més o menys plena, però les inèrcies no es van esborrar d’un dia per l’altre. La policia va trigar a assumir els límits propis d’un sistema democràtic de qualitat. Amb els anys, el 1983, es va crear la policia autonòmica, a partir dels Mossos d’Esquadra. Avui tenen pràcticament totes les competències policials.
Es va voler creure que eren “la nostra policia”, que no reproduirien pràctiques del passat i que la cultura democràtica estaria plenament incorporada. Però la realitat ha anat matisant, i en alguns casos desmentint, aquesta confiança. Hem vist comportaments que incomoden profundament. És evident que la policia, en determinats moments, ha d’actuar per mantenir l’ordre públic. Tanmateix, una altra cosa molt diferent és travessar línies que en una democràcia no s’haurien de travessar mai.
Ara ens trobem amb la infiltració de dues agents en una assemblea de professorat. No és un detall menor ni una anècdota: és un fet greu. La policia de Catalunya entrant en espais de deliberació sindical i acadèmica. Una vulneració clara de drets fonamentals. Els docents poden convocar vagues, protestes o assemblees, però això no justifica en cap cas l’espionatge encobert.
Tothom es va escandalitzar amb Pegasus, amb tota la raó. Tanmateix, la pregunta és inevitable: això n’és tan diferent?
El més preocupant és que responsables polítics acabin avalant aquestes pràctiques. Potser no les han ordenat directament —això caldria veure-ho—, però en són responsables polítics i institucionals. I el que és encara més greu: les assumeixen.
Això no es pot normalitzar.
Calen explicacions clares, responsabilitats assumides i, si escau, cessaments i dimissions.
