Ens n’adonem o no, quan actuem ho fem conforme a uns valors, és a dir, d’acord amb una escala de béns espirituals —immaterials, si voleu— que hem fet nostres i que guien les nostres decisions: amistat, amor, civisme, esforç i perseverança, sinceritat, solidaritat, educació, audàcia, laboriositat, empatia i gentilesa, ordre, lleialtat…
Els valors són principis o idees que tenen vàlua per ells mateixos; la resta val per referència a ells. En obrar, sempre els tenim en compte, funcionen com una brúixola interna, ens diuen el que cada cosa significa per a nosaltres, allò que considerem realment important.
Quan actuem ho fem perquè considerem bona aquella acció concreta, perquè l’entenem conforme als nostres valors. De fet, el bé i la veritat són dos conceptes, potser els únics, que interpel·len l’ésser humà sencer. El mouen a viure i a fer, l’acompanyen en la seva recerca personal del perquè i el com de l’existència i constitueixen el pinyol de la seva vida interior. És natural, doncs, que al llarg dels segles la filosofia hagi abordat la relació entre el bé —els valors— i la veritat —els fets—.
Per a Plató la veritat no es troba en allò que percebem amb els sentits, que són canviants, sinó en les idees, que són immutables. El bé seria la Idea suprema, la font de tota realitat, i conèixer la veritat seria ascendir cap al bé. En canvi, el seu deixeble Aristòtil afirmava que la veritat és allò que es correspon amb la realitat, i distingia entre la veritat teòrica, que explica el perquè de les coses, i la veritat pràctica, que radica en la saviesa que ens duu a actuar bé. El bé estaria lligat a la finalitat de cada cosa i cada ésser tindria el seu propi bé segons la seva naturalesa. Aquests conceptes aristotèlics van ser assumits i desenvolupats per la filosofia escolàstica durant l’Edat Mitjana.
I van passar uns segles. Per a Hegel el bé no és una Idea abstracta. El bé es desplega en la realitat de la història mitjançant un procés dialèctic: cada moment parcial de veritat —tesi— acaba per manifestar les seves limitacions —antítesi—, que es resolen en una nova organització social —síntesi—, que al seu torn esdevé una nova tesi. Aleshores, conèixer la veritat és comprendre el desplegament racional de la realitat, i el bé consisteix en aquesta racionalitat realitzada en la vida ètica i política. Per la seva banda Kant argumentava que el bé moral consisteix a actuar seguint uns principis ètics que puguin considerar-se universals: els imperatius categòrics. El que importa de l’acció no són les conseqüències, sinó la seva conformitat amb un referent moral racional.
També a cavall dels segles XVIII i XIX, l’utilitarisme equipara la felicitat amb el profit personal i afirma que el bé és allò que maximitza el benestar del nombre més gran de persones. Més endavant, els existencialistes consideren que el punt de partida per construir el bé de manera efectiva és la veritat sobre la condició humana. Això sí, cada existencialista entén la realitat humana de manera diversa: com una angoixa vital, com la voluntat de poder, com el desplegament de la llibertat radical o com la consciència personal de l’absurditat de l’existència.
Cap a finals del segle XX l’ètica del discurs d’Habermas descriu la veritat com allò que s’acceptaria mitjançant el diàleg racional, per consens, i diversos corrents filosòfics —el constructivisme, l’estructuralisme o el postmodernisme— afirmen que el llenguatge no és un simple instrument per descriure la realitat preexistent, sinó que ell mateix participa activament en la construcció de la veritat mateixa i conforma el que experimentem com a real.
Arribem al món sense coneixements ni discerniment, però l’autoconstrucció de la persona no s’emprèn des del no-res. Naixem dins una societat, i comencem a formar-nos immergits de cap a peus en la seva cultura, això és, en el conjunt de coneixements, aptituds i costums que han generat i atresorat les generacions anteriors. És a partir d’aquesta herència cultural, mitjançant l’aprenentatge, l’educació i l’experiència, com anem conformant la nostra pròpia taula de valors: llibertat i responsabilitat personal, família, amistat, justícia distributiva i preservació de la natura i dels recursos, honestedat, lleialtat, respecte, prevalença de ser davant de tenir i d’aparentar, precedència de l’altre davant del jo, generositat, civisme i justícia social, mesura i moderació en les pertinences particulars, la propietat i l’esbarjo personal, solidaritat, tolerància, priorització del bé comú davant del benefici propi… La llista pot ser tan acurada i diversa com pot arribar a ser de conscienciosa la implicació de cadascú en la seva realització com a persona i en la seva conquesta de la llibertat interior.
En qualsevol cas, els valors són determinacions específiques de les idees de bé i veritat, o dit d’una altra manera, són el bé i la veritat presos, no en abstracte, sinó en concret. Per a nosaltres són quelcom de seriós i significatiu i, per tant, desitjable, perquè com més important és una cosa més intensament l’experimentem. És així com els valors posen en marxa els nostres sentiments, fan que sentim por, enuig, passió, ira o tendresa. Mobilitzen les nostres emocions, com el sentiment de solidaritat per salvar una vida humana davant d’un perill immediat o el sentiment patriòtic en moments de lluita comunitària compartida.
El model de vida que ens proposem, els ideals que bastim i que ens mouen, són, ni més ni menys, projectes i tasques que realitzen valors concrets, que posen en pràctica allò que ens importa de debò, allò que val la pena i no estem disposats a renunciar. Amb els valors no podem anar amb mitges tintes, ni és sensat fer-se trampes al solitari: són criteri per a l’acció i marquen el sentit de la nostra vida, regeixen el nostre capteniment i la manera com vivim.
