Als meus temps (potser ara ja no s’és tan simplista) a l’escola ens ensenyaven que hi havia dues menes de sers vius: racionals i irracionals. Els racionals eren els humans i els irracionals animals i bèsties de tota mena. Més d’una vegada els esdeveniments m’han fet dubtar d’aquesta classificació. Qui és més racional? Un Trump que no para de fer atzagaiades o una formiga que fa a consciència la feina que té assignada dins del formiguer? Un Putin que terroritza un poble que ha tingut el desvergonyiment de no rendir-se-li desseguida o un gos que porta la seva fidelitat fins al sacrifici? Direu que exagero. També (i això sí que no ho dic del tot seriosament) penso de vegades que la nova intel·ligència artificial pot ser molt millor que la de molts polítics i manaires de tota mena que actuen segons la coneguda norma d’un rei de França: la qüestió és que jo ara vagi bé i després de mi el diluvi.
És clar que aquests mals vells, aquest egoïsme, pressumpcó, arrogància i cinisme de tants manaires no és res de nou, perquè com deien els romans no hi ha res de nou sota el sol. Abans, però la gent només s’assabentava d’allò que directament podia viure, dels flagells que patien de manera palpable. El que passava a altres bandes del món ni ho sabien ni interessava gens a la gran majoria. Avui, però, amb la digitalització i la globalització, ha crescut la consciència de què les catàstrofes, passin on passin ens afecten a tots de manera palpable i sovint ben dolorosa.
Abans catàstrofes humanitàries com les que passen avui a Gaza i al Sudan, per exemple, n’hi ha hagut un gavadal, però quan ens arribaven, només en feien cas un parell de gent de les capes més il·lustrades, i això si els problemes immediats que tinguessin no els en distreia. Totes les barbaritats que van fer els estats colonitzadors als pobles colonitzats (i van ser moltes) en són també un exemple.
Ara, al punt de la història on hem arribat, les conseqüències d’aquest „després de mi el diluvi“ són molt més greus, quan hi ha en risc l’habitabilitat del nostre planeta, o almenys d’extenses zones d’aquest, amb tots els trasbalsos, conflictes i guerres que aixó portaria. I aquí la irracionalitat política és perillosa com mai.
I ara deixem l’ample panoràmica mundial i mirem-nos la més modesta: de Salses a Guardamar, i de la Franja a les illes. Aquest any nou podria obrir més d’una porta que tornés a il·lusionar els desilusionats. Si no fos… Si no fos que l’any nou (al menys de moment) arrossega el més vell dels nostres mals vells: l’irracional egoïsme partidista, de molts, que no volen fer la pinya tancada que tants desitjaríem i que obre la porta als falsos profetes amb els seus missatges racistes o simplistes.
Amics lectors, l’articulista us desitja un bon any nou en la vostra esfera privada i que jo m’equivpqui i aquest any nou ens porti un bon tros endavant cap a la fita de la nostra llibertat nacional.
