Us heu trobat prenent el sol, era migdia
en una plaça on hi volaven molts ocells,
ja no teníeu en el cor aquella follia
i sabíeu, per l’experiència, que éreu vells.
L’un lluïa una mirada lluminosa,
l’altra portava la tristesa i la desolació,
ell volia ensenyar-li que la vida era formosa,
ella no podia amagar la punxa d’un dolor.
Ha estat el destí el que us ha portat a la vora,
quan creieu que el passat era finit
i sabíeu que la vostra joventut quedava fora
i que ja res us feia repicar l’esperit.
Heu obert els llavis i el somriure,
ha enrogit i il·luminat la cara, era l’amor,
era recordar els anys de viure
que retornava amb tendresa al vostre cor.
Us havíeu estimat tant, res podia trencar-se
en aquella unió capaç del sacrifici més gran,
més la vida capritxosa va enfonsar-se
en vostre món, i us perdéreu en un sol instant.
En vostres cossos ardents no hi quedava sols la cendra
d’aquell foc, les brases us donaven vida tot cremant,
el vostre amor ningú el podia vendre
perquè fou d’una fidelitat constant.
La vida us separà en aquell llunyà dia
i l’un i l’altra seguireu el destí,
sospirant, somiant de retrobar-vos com la via
que no mort, quan s’acaba el camí.
Amb el rostre ple d’arrugues traïdores,
amb les mans tremoloses buscant un raig de sol,
a la plaça amb els ocells heu passat les hores
quan cadascú creia que es trobava sol.
Ja no hi havia bellesa en vostres cossos,
ni tenien les cames lleugeres per caminar,
més l’amor renaixia d’aquells trossos,
que un jorn llunyà es van trencar.
En l’ànima i l’esperit naixia la primavera,
retrobada en aquella plaça envoltada de coloms,
us sentíeu forts, valents com la vegada primera
quan segellàveu els llavis amb mil petons.
Tornareu molts dies a buscar l’escalf del sol
i trobareu que les il·lusions han renascut,
s’esborraran les arrugues mentre aixequeu el vol
per anar junts a recobrar tots aquells anys perduts.
