Aquest estiu que encara no és estiu és un bat de sol que cau i crema igual que quan ens deixen ser no gaire cosa. És una mandra xafogosa quan et lleves perquè demana serenor i lentitud, demana pocs plans i poques passes. Demana moltes coses però una de sola, demana aire i aigua i distracció perquè ens hem encallat en un pensament que no passa avall.
És dinar tard i una pel·lícula fàcil perquè el cap no admet gaire més que ens farà caure una llàgrima tonta quan la prota aconsegueix el premi. Que per això l’hem posada, per la llàgrima, per l’abraçada de després, per no pensar gaire i fer veure i projectar una altra vida que no és la nostra. Ai quin món més bonic quines coses que passen que bé la vida i aquestes coses.
Aquest estiu que no és estiu són dues dutxes i un carrer buit i un silenci sord i centrífug a la tarda d’abans de les sis. Uns peus que s’arrosseguen i uns caps que somien piscines que encara no, que diuen espera’t, fill, espera’t, que ja te’n cansaràs. I per dintre pensar que no, que no te’n cansaràs mai.
Aquest estiu que no és estiu és tornar a casa, fer fora els pantalons sobrers, anar voltant del sofà a la cuina amb samarreta i calces i no acabar de saber si és per la calor o la tristesa. O per revoltar-se davant del món de fora, per cridar aquí mano jo.
Els vespres d’aquest estiu que no és estiu són la millor cosa perquè tenen la llum més preciosa del món mundial però sempre em passa que quan arriben les vuit vaig tan plena d’a poc a poc que la nit em sembla massa ampla, massa lluny, i que uf, que cerveseta i prou, tu, i la vida que es mou que la mogui algú altre.
I no sé si la conclusió és que visca la vida petita i que arribi l’agost feixuc i mandrós o si aquestes lletres són una crida que diuen per favort que algú em tregui a ballar.
