Hola Duran,
Ens afanyem a escriure’t per no decebre’t. Segur, segur, que esperaves un article de comiat a El Matí, aquest digital que tant et deu. Un dia de mala memòria vas decidir que no érem de fiar perquè teníem un preu massa intangible: limitació de mandats, direcció col·legiada, llistes obertes, no acumulació de càrrecs, acabar amb aquella camama dels vots delegats, tornar als radicals postulats fundadors d’insubornable catalanitat i per tant independència… Ho recordes? Sense aquell dia, avui El Matí potser ni existiria. No és agraïment cínic, és reconèixer el teu constant, inequívoc valor aglutinador quan vas començar, i has acabat, essent i representant tot el que no volem ser quan siguem grans.
Avui que plegues, no ho celebrem; no hem corregut a obrir aquella ampolla de xampany que més d’un avui si l’ha encetat ha hagut d’admetre que feia tant de temps que la tenia en fresc que se l’ha hagut de beure picada i desgasada. Has plegat, no per causa de la gent del teu partit sinó perquè el poble a les urnes t’ho ha deixat ben clar, i tot el que podem fer és desitjar-te, de tot cor, que la terra del teu fossar polític et sigui lleu, i que la salut et segueixi somrient i que vegis créixer sans i alegres els teus néts. Avui que rebràs canonades d’aquelles que els espavilats disparen sobre els vaixells que s’enfonsen, i qui sap si una elegia “vanguardista” entre dolguda i hagiogràfica, avui la gent d’El Matí només et diu adéu, et desitja el millor personalment i només lamenta com de tard i com de costós ha estat, per a la democràcia cristiana catalana i pel vell partit que la defensava, que tu, i sobretot el que representes, entonéssiu l’hora dels adéus.
Carles Puigdomènech, Vicenç Pedret, Josep Maria Huguet, Èrika Casajoana, Joan Capdevila
