Jordi Font recordava fa uns dies a Maria Aurèlia Capmany: «El meu ideal és l’Edat d’Or, tal com la descriu Virgili, aquella època en què el llop i l’anyell comparteixin pacíficament la mateixa aigua i el món sigui ple de colors. Però, com que l’Edat d’Or no se m’ofereix a cap referèndum, de moment votaré l’Estatut». Es referia a què la utopia no es troba en cap programa de partit ni tampoc en la promesa de cap home viu. «M’agrada més la felicitat ara que la dignitat per d’aquí a cent anys. Per això m’agrada la política i respecto els polítics que fan pactes».
El govern d’ERC de Pere Aragonès es troba a les antípodes d’aquesta pragmàtica valenta. Quan governaven amb Junts, la cosa era si fa no fa. Si han de prendre una decisió o és utòpica o no s’atreveixen a anar endavant. I, per tant, no s’ha fet res de res en múltiples temes. No hi ha ni un aerogenerador ni un parc fotovoltaic a enlloc, perquè hi ha qui els hi ha dit que «així, no». Porten més de trenta mesos de sequera i no han fet absolutament res per evitar el pitjor escenari en el que ens trobem. Tal vegada haurien pogut ser criticats, si haguessin ampliat la reutilització de l’aigua? «Així, tampoc».
Aquests dies s’està celebrant la COP’28 que, de nou, torna a evidenciar que l’opinió majoritària és el clam per a la descarbonització, a la vegada que les accions tangibles que es porten a terme són clarament insuficients. En tot cas, la ministra Teresa Ribera ha explicat que el benestar arribat a cost de disminuir la riquesa del planeta no és admissible. El consum de matèries primeres no pot fer disminuir els recursos globals o, dit d’una altra manera, cal ser molt més realistes amb els recursos i la seva taxa de reposició.
El realisme és una qüestió important al voltant del canvi climàtic. Encara que des del govern alternatiu de Salvador Illa s’ha insistit molt que s’havien de prendre decisions urgents sobre sequera, els diferents consellers del govern de Catalunya únicament han esperat que arribessin solucions a partir de noves pluges. El gran problema de tot plegat, tanmateix, ha estat que sembla ser que plou menys al nostre país. En conseqüència, és coherent, lògic i intel·ligent que prenguem mesures per superar situacions de sequera perllongada com la que estem vivint. Regenerar i guanyar eficiència en la gestió d’aquest recurs bàsic resulta tan necessari com urgent.
El darrer dia, reunida amb un grup d’alcaldes i alcaldesses, es va produir la discussió sobre si el món municipal havia de ser multat o no quan gastava més aigua del compte. El món municipal ha de tenir realisme en relació amb aquest recurs hídric en un món en crisi climàtica, cert. Tanmateix, sembla del tot il·lògic que el govern de Catalunya, que és el màxim responsable per haver afrontat aquesta situació de manera seriosa, sigui ara l’encarregat de multar la mala gestió, quan ha estat el primer en equivocar-se en tota aquest procés. Vist des d’aquest punt de vista, és més útil treballar plegats, que esquitxar-se les culpes per mitjà d’assenyalar i multar a un o a l’altre.
Si no fos prou demostració tot això que ens passa, la desídia per tenir sobirania energètica, acaba de parlar d’un govern esgotat i sense idees des de fa massa temps. Hi ha conseqüències per al territori, quan s’implanten energies renovables. Han de ser allà on siguin més eficaces i on tinguin conseqüències menys oneroses per a Catalunya. Tot i això, són imprescindibles i la seva petjada es deixarà notar, perquè el canvi és contundent. A on el govern de Catalunya vol implantar aquestes energies per descarbonitzar la nostra forma de vida i no haver-la d’importar amb noves línies de Molt Alta Tensió? Ningú no coneix aquesta resposta, perquè tindria un cost per al govern. El silenci, tanmateix, té conseqüències molt més pernicioses per a Catalunya i per a la seva gent.
L’informe Pisa, en un altre ordre de casos, hauria d’haver provocat una reacció immediata, perquè els resultats de Catalunya són francament dolents. La primera resposta del govern de la Generalitat, en referir-se a la immigració, ha estat una altra decepció. El problema de l’educació no és ni la digitalització, ni l’estudi per competències, sinó la voluntat d’inversió, alliberar el professorat del treball burocràtic i implantar les extraescolars gratuïtes per a tothom.
