Henar García i Vargas (Esplugues de Llobregat, 1988) és enquadernadora, un ofici artesanal que semblava en vies d’extinció. El 2010 va graduar-se en Belles Arts en l’especialitat de Conservació i Restauració de Béns Culturals a la Universitat de Barcelona, on l’any següent va obtenir el Màster en Creació Artística. El 2015 va començar a treballar al taller de Josep Cambras, un mestre de referència que te més de 50 anys d’ofici. Va continuar la seva formació estudiant enquadernació a l’Escola d’Art La Industrial, i disseny d’edicions a l’Escola d’Arts Gràfiques Antoni Algueró. Fa dos d’anys va muntar el seu propi obrador, on enquaderna, restaura i imparteix classes d’enquadernació. El taller és al barri de Sants de Barcelona i li va posar el nom de La Xifla, que és una eina que utilitzen els enquadernadors per aprimar les pells. Actualment està enllestint la seva tesi doctoral sobre la significació i funció actual de l’enquadernació artística.
—L’enquadernació és un ofici que té més de 400 anys, i tinc entès que les tècniques bàsiques són pràcticament les mateixes. Però alguna cosa haurà canviat…
—Sí, molts dels procediments continuen com abans i les eines de treball més habituals són les mateixes, però ara coneixem sistemes d’unió alternatius a les relligadures. A més disposem d’un ventall de materials molt més ampli; a les coles orgàniques hem afegit els adhesius sintètics, i tot i que continua imperant el paper i el cartó, la inclusió dels plàstics i d’altres suports nouvinguts ha comportat l’adaptació o el canvi dels processos d’enquadernació i els manipulats que s’havien aplicat durant segles.
—Les mans segueixen sent les protagonistes d’aquesta feina, però l’ofici s’ha tecnificat.
—I no parlem del continu desenvolupament de les tècniques d’edició i d’impressió… Gràcies a aquests avenços disposem de més llibertat alhora de plantejar un disseny. Darrerament estic fent enquadernacions en pell on fusiono la tècnica tradicional de mosaic amb la imatge digital impresa.
—Enquadernar no és sols relligar un llibre i posar-li unes tapes. El mestre Josep Cambras explica que enquadernar un llibre és vestir-lo.
—Mitjançant la tècnica de l’enquadernació unim i protegim un llibre. Això és el que diu el diccionari, però les possibilitats per fer-ho són infinites, i la tria del sistema d’enquadernació i la selecció dels materials i els seus manipulats condicionen directament la creació que en resulta. Al·ludint al símil d’en Josep: com les persones, els llibres es poden vestir de moltes maneres, i un bon plantejament de disseny sumat a una execució tècnica de rigor faran que el vestit respongui amb més encert als propòsits creatius.
—És per aquí per on aprofundeixes en la teva tesi doctoral.
—El darrer segle l’art ha patit una gran transformació formal i conceptual i els trets que justifiquen la qualitat artística d’un objecte, com ara l’enquadernació, també s’han vist modificats. Aquesta és la hipòtesi que desenvolupo i defenso a la meva tesi.
—L’exemplar d’una col·lecció, un fascicle, potser tenen prou amb una coberta prêt-à-porter, però correntment cal un disseny personalitzat del llibre, una enquadernació d’alta costura.
—Hi ha enquadernacions que demanen un tractament acurat, bé perquè s’han de conservar i restaurar o bé perquè tenen un gran valor pel seu propietari i vol un projecte personalitzat. Suposo que com a conseqüència de la meva inquietud artística, aquestes enquadernacions em resulten molt més encisadores que les exclusivament utilitàries, com serien els fascicles. Emprant i esprement els recursos adients l’enquadernació pots transmetre idees, explicar, commoure…, i això es fantàstic per algú creatiu!
—Fa cinquanta anys enquadernar de forma artística certs tipus de llibres encara era un costum més o menys estès. Avui dia no és gens habitual. D’on et venen els encàrrecs?
—El perfil del client que enquaderna és molt variat: algú que vol refer un llibre del seu pare, una noia que vol regalar un àlbum de fotos o una llibreta personalitzada… Ara bé, qui demana una enquadernació artística és habitualment el bibliòfil col·leccionista. Encara hi ha enamorats de la matèria que tenen la sensibilitat i empenta per demandar aquest tipus d’enquadernacions.
—Sortosament per l’ofici i per l’amor als llibres. Passem al qüestionari de Parells i senars. Si et demanéssim alguna pel·lícula per anar a veure al cinema o per recuperar d’una filmoteca, quines dues ens suggeriries?
—Amélie és una pel·lícula que em va enamorar, em va semblar tendre al mateix temps que colpidora. A més, la BSO de Yann Tiersen em sembla meravellosa. I l’altre, Interstellar de Christopher Nolan. Les pel·lícules de l’espai m’entusiasmen i aquesta la trobo especialment rodona.
—Esmenta’ns un dels teus moments estel·lars de la humanitat.
—Podria citar algun esdeveniment històric anterior, però potser, per què ho vaig viure en primera persona sent una nena i he pogut veure el que ha suposat per a les nostres vides, destaco el moment en que va arribar Internet i Google.
—Quines dues obres d’art t’han commogut especialment?
—En context museístic i com a clàssics de l’art, el Naixement de Venus de Botticelli, a Florència, i El rai de la Medusa, al Louvre. Però, estudiant a la facultat, em va impactar molt l’obra d’un company: Pepe Castellanos, fa pintura realista. A base de veladures transfereix caràcter, sensibilitat, suggestió… Mai li vaig dir, però soc una fan.
—Doncs encara ets a temps. Crec que està en la llista d’artistes de la galeria d’en Jordi Barnadas. Bé, continuem. De ben segur que ens pots recomanar un lloc o un racó del món que paga la pena de conèixer.
—Aquest estiu he estat a Islàndia i ho recomano a tothom que li agradi la natura, especialment la zona dels fiords del nord-oest.
—Un país sobre la dorsal oceànica, una aixeta de magma. Meravellós. Podries citar-nos dos llibres, només dos títols, que et sembli que hauríem de llegir si encara no ho hem fet?
—Amb això de la tesi estic abonada als llibres d’assaig d’art, disseny i enquadernació. Us en citaré dos: Breu Història del món de Ernst H. Gombrich, un llibre al que hi torno de tant en tant; i el meu manual tècnic de capçalera, Enquadernació: arts i oficis, del que ha estat el meu mestre Josep Cambras.
—I ara, revela’ns si us plau una de les injustícies que es perpetren en el món que caldria erradicar com més aviat.
—L’avarícia política pel poder, les guerres, la desigualtat econòmica entre pobles i classes, i veure la ignorància i l’egoisme de l’ésser humà davant tots aquests problemes. No sé si això es pot atribuir al capitalisme, però seria interessant plantejar-se com seria el mon si aconseguíssim erradicar-lo.
—Hi estic d’acord i gràcies a Déu hi ha molta gent que ho estudia i ho planteja. Seguint amb aquestes confidències personals, t’agrairíem que ens confiessis dues cançons o peces musicals que t’han acompanyat sovint.
—Que m’hagin acompanyat des de petita, segurament La Flaca de Jarabe de Palo o qualsevol del Último de la fila.
—I un museu o exposició que has visitat i on has gaudit i has après?
—L’exposició de Ramon Casas al Museu Maricel de Sitges, la vaig gaudir molt. Però la que ha estat més profitosa pel tema d’estudi de la meva tesi va ser la mostra El llibre com a present continu que es va fer al Centre d’Art Tecla Sala.
—I per acabar, ens agradaria que esmentessis un parell de personatges reals, la vida dels quals és suggeridora, vull dir, que no només són personatges per admirar.
—Frederica Montseny i Marie Curie. Cito dones perquè crec que, en el passat, van haver de lluitar més per aconseguir les seves fites i és d’admirar la seva fortalesa en condicions tan adverses.
—La primera ministra d’un govern a l’estat espanyol i la primera dona guardonada amb un Premi Nobel. Moltes gràcies.
