Dijous, 23-5
Darrer monogràfic d’Altaïr. No n’hi haurà més. Trobaré a faltar la revista al quiosc, segur. Dels 83, em sembla, que n’han publicat a la seva segona època, en tinc més de 70. Altaïr, ocell de bon averany, portador de fortuna, que vola i et fa volar. El viatge entès com la manera més atractiva d’accedir a la complexitat del món. Veritable escola de la vida. Aquest darrer lliurament el dediquen als Parcs Naturals EUA. El record de Yosemite, Bryce, Zion, Grand Canyon Colorado. Els 4 que he pogut conèixer d’aquell temps passat que acompanyava grups de turistes. Certa nostàgia inevitable, no tant d’aquests parcs -no sóc cap gran amant de les coses de la naturalesa, m’hi sento massa desprotegit. Però nostàlgia, al cap i a la fi, de tants altres llocs i ciutats del món en què Altaïr m’ha fet de guia i de conseller. Els números dedicats a Sicília, a Turquia, a Grècia, a Egipte, al Marroc, a Venècia, al Canadà Atlàntic, a Istanbul, a Califòrnia i l’Oest Llunyà, a Escòcia, a Florència i la Toscana, a Suïssa, a Croàcia, a Nova York, a Lisboa i l’Alentejo, a Noruega, a París, a Berlín, a Roma, a Londres. I, en fi, me’n deixo, és clar, i no he estat pas a tot arreu del món ni molt menys. Trobaré a faltar la revista. I l’esperança és que, tal com es diu a l’editorial d’aquest darrer monogràfic, no tot s’acabi aquí i que Altaïr pugui continuar apareixent encara que sigui en format digital. Gràcies Pepe Verdú i Josep Solà, i gràcies també a tots els altres que fins ara l’heu feta possible.
P.S. Just en aquest precís instant (11:05 am) m’arriba una notícia que m’entristeix. La mort de Georges Moustaki. Vam crèixer una mica amb les seves cançons i amb la seva presència. Penso en Ma Solitude i en tantes d’altres.
Divendres, 24-5
Rellegeixo La Casa Tellier, de Maupassant, per combatre el fàstic que em produeix Aznar i tot allò que representa aquest ser mesquí i insofrible. Tothom és benigne i afable, i gens pagat de si mateix, a La Casa Tellier, que és una casa de putes, un prostíbul. Madame Tellier, respectable camperola normanda, que administra el seu establiment de la mateixa manera que si administrés un internat de senyoretes. El talent per a la conciliació i el bon humor d’aquesta madame. Hi ha aquell capvespre de maig que uns clients habituals estan enutjats perquè troben el local tancat amb un rètol a la porta que diu “Tancat per Primera Comunió”. La mestressa i les seves pupil·les se n’han anat per assistir a l’esmentat esdeveniment atès que la protagonista de l’acte és neboda i fillola de Madame. I així la Primera Comunió, i ara n’és temps, es transforma en esdeveniment extraordinari quan el plor perllongat de les prostitutes, commoses en recordar la seva infantesa, es torna tan encomanadís que arrossega tots els allí congregats en un èxtasi de llàgrimes. El senyor rector proclama que l’Esperit Sant ha davallat i ho agraeix principalment a les visitants, Madame Tellier i les seves noies.
Tothom és benigne i afable a La Casa Tellier. No com Aznar i tot allò que representa. Madame i les noies tornen, encabada la cerimònia, a la seva tasca vespertina habitual, que, tanmateix, duen a terme amb ímpetu no rutinari i amb un elevadíssim estat d’ànim. “No cada dia tenim coses a celebrar”, comenta Madame Tellier al final del conte i ara m’adono, traient-me definitivament del cap Aznar i tota la mesquinesa que representa, que tan sols un lector que no sigui capaç d’alegria refusarà d’alegrar-se amb ella. Relat normand i, tot i així, calorós, de Maupassant. Les rialles, la sorpresa, la penetració espiritual i el talent de la guspira del plor desconsolat de les prostitutes que engrandeix la vida i no disminueix ningú.
Dissabte, 26-5
De Jules Renard (1864-1910):
-No hi ha amics. Només estones d’amistat.
-Ah! Fer el viatge de noces tot sol!
-M’horroritza l’originalitat.
-La persones felices no tenen talent.
-La gent que coneixem de vista i mai pel seu nom.
-No en té prou de ser feliç: cal que els altres no ho siguin.
-Anomeno clàssics aquells que encara no feien de la literatura un ofici.
-La paraula exacta! La paraula exacta! Quin estalvi de paper el dia que una llei obligui
els escriptors a utilitzar només la paraula exacta!
-És una d’aquestes donetes delicades que s’estimen més estimar que no pas fer
l’amor.
-Escriure és una manera de parlar sense ser interromput.
-Afegiu dues lletres a París: és el PARADÍS.
-Tolereu la meva intolerància.
-Els homes neixen iguals. A partir de l’endemà ja no ho són.
-Un escriptor ha de ser només un escriptor. Tota la resta és literatura.
Dilluns, 27-5
—Qüestionari —
Lectura: Hàbits i actituds.
Responeu a cada pregunta honestament; no hi ha bones ni males respostes.
1. ¿Us agrada llegir? En una escala d’1 (molt poc, o gens) a 5 (força, o molt), ¿on us situaríeu?
2. ¿Llegiu sovint? En un dia normal, ¿quant de temps dediqueu a la lectura?
3. ¿Llegiu cap novel·la actualment? Si és que sí, ¿quin n’és el títol? Si no, ¿quan vau llegir una novel·la per darrera vegada?
4. ¿Quina mena de lectura preferiu (revistes, diaris, còmics, novel·les, llibres de poesia, altres)? Feu-ne una llista per ordre de preferència.
5. ¿De què tracten sobretot els vostres tres llibres preferits (misteri, horror, història, ciència-ficció, amor, intriga policíaca, poesia, altre)? Feu-ne una llista par ordre de preferència.
6. ¿Què hi busqueu, en un bon llibre?
7. ¿Teniu un autor preferit? Si és que sí, ¿quin?
8. ¿Quin és el millor llibre que heu llegit?
9. ¿Què feu a casa encabat de llegir un bon llibre? Si sou estudiant, ¿què voldríeu fer a classe després d’haver llegit un bon llibre?
10. ¿Teniu prou temps de lectura lliure a classe? ¿Quant de temps al dia creieu que fóra raonable, i potser aconsellable, de dedicar a la lectura?
Dimarts, 28-5
Faig tot el que em sembla possible per no haver de sentir coses d’aquestes. Ni personatges com aquest. Voldria no tenir-hi accés ni cobertura. No hi ha res a fer. El mal sempre es fa sentir. No vaig contra ningú. Estic amb els espanyols. Doncs això! Aznar. Demagog pagat d’ell mateix. Messies del buit i del no-res. Personificació de la repugnància i de tot allò a què mai no em voldria assemblar.
De fet, el gran drama de la nostra educació i del nostre sistema d’ensenyament és que no s’hi ensenya cap noció de llibertat ni cap perspectiva filosòfica (V-M). És a dir, que no s’hi ensenya ni s’hi transmet cap noció que tingui a veure amb el saber per ell mateix, amb el saber que et fa lliure. Només la consecució de fins útils, sembla que importi. ¿Què és, però, un fi útil si resulta que, al capdavall, ets un enze?
I és que de vegades és cert que es parla molt d’Il·lustració i es desitja més llum. Però Déu meu, ¿per a què volem més llum, si la gent no té ulls, o els que en tenen els tanquen a propòsit? (Lichtenberg, 472).
Dimecres, 29-5
Recordo les classes de Joan Veny Clar sobre Dialectologia Catalana. Plaer de saviesa i bonhomia mallorquines. Ara el professor de Campos mostra la seva preocupació per tot el que amb la llengua passa a les Illes i pel fet que l’única cosa que pretén el PP que hi governa és protegir el castellà. El castellà, que no en necessita cap, de protecció -només es pot protegir allò que es troba en situació de perill. És d’imposició definitiva, del que es tracta, i de substitució total d’una llengua, que sí que està en perill, per una altra de no originària i molt més poderosa. D’extermini, vaja. Perquè Veny, que ja he dit que és un savi, admet també, a l’entrevista que li llegeixo a l’Ara, que la política sí que pot desvirtuar les realitats lingüístiques i reconfigurar-ne de noves. I pot fer-ho al marge de tota autoritat acadèmica i de totes les facultats de Filologia hagudes i per haver. El PP, tant és que sigui a les Illes o que sigui al País Valencià, actua com a uxoricida lingüístic. A Catalunya encara no, no hi té poder i no hi guanya eleccions. I és per aquesta raó que em sembla una molt bona notícia l’acord polític d’unitat per la llengua a què arribaren ahir CiU, ERC, PSC, ICV i CUP. El PP i C’s no hi són, és clar, en aquest acord, només faltaria. Representen el verí de Wert, ells. Aquest verí que no ens empassarem de cap manera. Uxoricides.
Dijous, 30-5
Duran a les capçaleres. Fatiga i avorriment. Tant de temps de Duran. Angúnia i ràbia de la seva existència pública. La d’ell, sí, però de fet també la de tants d’altres, d’aquí i d’arreu. L’escoli de Gómez Dávila. La política, el regiment de la cosa pública, convertida, en gran part, en ocupació de les ànimes buides i aprofitades. El centre de tot resumit en el centre del seu ego. Egocèntrics. I aquest món “modern”, que ens obliga a refusar tonteries en lloc de fer callar els tontos, i que tan sols censura el qui es rebel·la contra l’enviliment. Agitació.
