Si hi ha una frase que resumeixi adequadament l’excel·lent documental de Bart Layton, de ben segur que és la maquiavèl·lica màxima atribuïda al ministre de propaganda nazi, Joseph Goebbels, que diu que com més gran i pomposa és una mentida, més gent hi haurà disposada a creure-se-la. I és que la pel·lícula El Impostor és una clara mostra de com la realitat supera sempre qualsevol ficció, per molt inversemblant que resulti ser. El documental narra un fet real, fefaent i documentat però alhora tan insòlit i rocambolesc que en alguns moments l’espectador pot pensar que està davant d’un fals documental. Res més allunyat de la veritat; els personatges de la cinta són els testimonis verídics i protagonistes principals de la història que va colpir Texas ara fa gairebé dues dècades:

La història de Nicholas Barclay, un nen de 13 anys que va desaparèixer el 1994 sense deixar rastre. Tres anys més tard, la família rep una trucada des d’Espanya on afirmen que l’han trobat. En realitat, el petit Nicholas és un home de 20 anys de procedència francesa que convenç tant a l’ambaixador dels Estats Units a Espanya com a la pròpia família que ell és el fill perdut que fou segrestat tres anys ençà.

El documental, filmat de forma fascinant, et va introduint a la rebuscada trama de manera dosificada, amb informació limitada que mica en mica es va destapant com a més complexa, fosca i intrigant. És una experiència commovedora i arriscada, que només sota una direcció ferma i convincent com la de Layton, pot generar la commoció i credulitat capaç de mantenir a l’espectador enganxat a la butaca a l’espera de què passarà, a l’espera d’uns esdeveniments que es desenvolupen a través de les entrevistes als personatges principals. Uns personatges tan obscurs, inquietants i que desperten tanta perplexitat que costa de creure que hagin accedit a participar en el documental. No saps si és fruit d’aquesta ingenuïtat típicament americana, de no saber on és Espanya, de no ser conscients que fora dels dominis de l’Imperi la benzina és més cara o que a l’Àfrica hi ha gent que es mor de gana. Combinen el narcisisme i l’ego amb l’estupidesa més flagrant.

El film acaba sent un retrat sociològic d’una realitat molt concreta, d’un entorn que posa de manifest tots els límits existents de la racionalitat humana, on la fragilitat per la pèrdua d’un fill i la intolerància al patiment típica de les societats opulentes resulta, en el millor dels casos, en un simple autoengany, però en el pitjor, en un alt grau de connivència amb l’impostor, en seguir alimentant una mentida en comptes d’esbrinar la incòmoda veritat.  

El gir que pren la història a meitats de la pel·lícula no determina en cap cas un final que el director, de forma intel·ligent, deixa obert per tal de convidar-nos a la reflexió, per sortir del cine amb la pregunta encara girant pel cap de què va passar realment amb el petit Nicholas, si hi ha mentides no revelades o és tan sols pura i dura ignorància.