Aquest era el títol de l’article dels capellans valencians -i amics- Alexandre Alapont i August Monzon, publicat a Levante-EMV el gener de 2010, un text on expressaven la seua esperança de vore publicat aviat el Missal valencià. Ja han passat vora tretze anys.
En aquest article es congratulaven pel nou arquebisbe de València, Carlos Osoro, ja que en la seua primera homilia havia donat mostres inequívoques del seu apreci pastoral pel valencià, cosa que havia «fet reviscolar les esperances de resoldre una qüestió enquistada a l’Església». I és que si viure en valencià és difícil —com recollia Maria Pérez Company en el seu article a El Matí, La desgràcia de caure malalt en valencià—, encara és més difícil ser cristià en valencià.
Alexandre Alapont i August Monzon recordaven en el seu article la riquíssima producció religiosa medieval que tenim els valencians, fins a la publicació del Llibre del Poble de Déu, aprovat pels bisbes de les diòcesis valencianes i que, per cert, mai no ha estat derogat. És veritat que aquest text «es va convertir en blanc d’atacs injusts i violents», davant el silenci còmplice i covard dels bisbes de València que, ai, no van defensar un text que tots els bisbes del País Valencià havien aprovat.
Els dos preveres ens recordaven també el Dictamen del Consell Valencià de Cultura, de 1998, amb la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que tenia i encara té la competència exclusiva per a establir la normativa del valencià (davant d’entitats secessionistes en relació a la nostra llengua), la qual han de seguir totes les institucions públiques (arts. 6, 20 i 41 de l’Estatut d’Autonomia).
En el mateix article assenyalaven que, mentre que la Santa Seu publicava la tercera edició del Missal Romà, ja havia arribat l’hora «de confeccionar el Missal valencià com a llibre d’altar definitiu». Ja el «2002, la Comissió de Textos Religiosos de l’AVL, féu arribar als bisbes, la versió íntegra i consensuada del Missal, que fou aprovat pel Ple, per dènou vots a favor i una abstenció, amb vista a la seua revisió i tramitació canònica». Això ho haurien de tindre present els dos bisbes de València d’aleshores que encara viuen.
Aprofitant la bona predisposició de l’arquebisbe Osoro, segons reconeixien en el seu article, el juliol de 2009 un grup de preveres li demanaren que encetara el procés per tindre el Missal valencià, per tal que els cristians valencians poguérem «participar en la litúrgia emprant la llengua pròpia del nostre poble (art. 6 de l’Estatut)».
Monzon i Alapont explicaven en el seu escrit que el poble nàmbya, a Zimbabwe, amb 20.000 catòlics sobre una població de 120.000 habitants, comptava amb els seus propis textos -traduïts per cert per mossèn Alexandre Alapont en els anys que estigué a l’Àfrica-, i recordaven als bisbes valencians que «els cristians valencianoparlants (vora tres milions) hi tenim un dret irrenunciable, reconegut ja fa més de quaranta anys pel Concili Vaticà II». Cal que acabem ja d’una vegada «amb situacions lamentables de provisionalitat i confusió com la que encara es donen entre nosaltres», demanaven al final de l’article, i s’adreçaven al bisbe Carlos Osoro —que no va fer el que deia d’afavorir i normalitzar el valencià a la litúrgia—animant-lo a tramitar el Missal valencià: «Avant, senyor arquebisbe», li deien.
També jo hui, adreçant-me al nou arquebisbe de València, li dic el mateix. Avant, sigues valent i no deixe’s que, amb maniobres fosques i secessionistes en relació a la nostra llengua, frenen o anul·len l’esperança que, tants i tants valencians tenim posada en tu, perquè puguem celebrar la nostra fe en valencià. Avant arquebisbe Enric, avant! Som molts els qui estem al teu costat per tal que l’Església valenciana rectifiqueu la seua política i deixe de perpetrar un genocidi lingüístic com el que han comès els bisbes valencians en els darrers segles en el seu intent d’acabar amb la nostra llengua.
