«Que una mare mati una filla per fotre el pare és un fet tan monstruós com quan passa que un pare mata la filla per fotre la mare», vaig piular el dia de Tot Sants, a col·lació de l’assassinat presumptament a mans de sa mare d’una nena de sis anys a Gijón. No va ser una piulada improvisada.

A la feina veig de tot i les veritats absolutes solen posar-se en qüestió tot sovint, segurament més sovint del que molts voldrien, l’ésser humà supera en la realitat tot allò que es pugui imaginar i per molt. Sembla mentida però en el món que vivim toca dir les coses més òbvies encara que molestin. Perquè a banda i banda de l’arc ideològic es qüestiona que segons quines afirmacions es puguin dir, i més vostè que és d’Esquerra, escolti! Precisament, senyor o senyora, precisament.

Si deixem marge per a què els de la ultradreta utilitzin el cas per córrer a dir que les feminazis no defensen les nenes mortes en mans de les seves mares, hi haurà gent que s’ho creurà. L’horror, l’assassinat del propi fill, el desastre, la desfeta total que significa la mort a consciència d’un propi fill per part del pare o la mare és la derrota més evident que la nostra societat comet errors, molts, i alguns de molt grossos a molts nivells.

Després si cal ja vindrà el debat jurídic rigorós sobre la presumpció d’innocència als mitjans, l’afectació de la llei en funció del gènere de l’autor, les consideracions tècniques, o més aviat no, no vindrà aquest debat ni se l’espera. Però on segur que no hauríem de permetre tancar el debat en fals és en el món de la política, mentre hi hagi qui qüestiona i nega el patriarcat per mera oposició, per defensa categòrica i reactiva dels seus privilegis masclistes, oblidant els fets més obvis. I fixin-se com ho fan: un advocat i president de VOX Astúries ha sigut el que ha tingut el paper mediàtic d’interlocutor amb els mitjans en nom de l’acusació particular, barrejant política i defensa jurídica per confondre al personal. Els advocats que fem política hauríem de ser molt més curosos i exigents que tot això, penso, però mai es demana aquesta separació entre el món del dret i la política, així que campen ben lliures aquells que, sense escrúpols, utilitzen el dret en funció de les seves i superiors necessitats polítiques.

A l’estat espanyol, però, és cert que només es comptabilitzen els casos de violència vicària en relació a la violència de gènere exercida per parelles o exparelles masculines contra les mares. I té una explicació raonable, les dones son les que pateixen violència de gènere, no hi ha corroboració objectiva d’una violència femenina contra els homes que s’hagi d’aturar i per tant comptabilitzar, per més que la ultradreta insisteixi en les dades sobre denuncies falses (0,007% del total del milió i mig de denúncies de violència de gènere en la darrera dècada), que s’inventen a cor que vols.

El problema enorme i tabú, mentrestant, és que, entre tots, tapem el que passa al món de les famílies, el desastre emocional, judicial i social en que acaben convertint-se tot sovint els divorcis o les separacions de les parelles amb fills i que la societat alegrement ignora com si no anés amb ella, com si estar en guerra amb l’altre progenitor fos el normal, com si els fills fossin cecs i ases per no veure el que estan fent els seus pares, com si més endavant alguns d’aquests fills no acabin passant comptes d’una manera o altra als seus pares primer, però a tots plegats després també.