[El festí de Babette – Isak Dinesen. Viena Edicions. Traducció de Maria Rosich]
Mentre al vell continent els literats competien per veure qui aprofundia més en la consciència crítica de les diferències de classes i l’efecte dels traumes infantils sobre les vida de qualsevol home respectable, Karen Blixen (Isak Dinesen de pseudònim) explicava: “no sento el menor interès per les qüestions socials ni la psicologia freudiana; només busco històries boniques”. Ella no va oblidar mai que produir literatura, entre moltes altres coses, és tenir el lector atrapat a les pàgines per sorprendre’l i encantar-lo. La baronessa von Blixen-Finecke va néixer a Dinamarca i s’educà a les millors escoles suïsses, però passà a la història pels anys que visqué sola a Kenya, on va arruïnar-se per una plantació de cafè. S’hi va quedar després de separar-se del marit (també cosí, coses d’aristòcrates), un home d’un caràcter massa dèbil per la intrèpida baronessa. D’aquest matrimoni fallit en treu la força per cuidar-se sola la resta de la seva vida i, malauradament, el contagi de la sífilis.
Però no hi ha ni rastre d’Àfrica ni de les seves influències a “el festí de Babette”, un dels relats més coneguts de la danesa, que dedicà tota la seva producció literària a conrear el gènere del conte. La fràgil i preciosa història s’esdevé en un poblet noruec al peu d’una muntanya gelada. Les protagonistes són dues germanes que han renunciat a tots els plaers mundans per dedicar-se completament a la comunitat luterana que fundà el seu difunt pare. Entrem a casa les beates tan impregnats de l’atmosfera de pulcritud i devoció que es desprèn de la vida recta de les germanes que ens faríem deixebles de Luter. Entre tanta espiritualitat destaca al poble la minyona francesa, Babette, que demana celebrar un banquet parisenc per a uns comensals, els membres de la comunitat, que només tasten sopa i bacallà. Astorades, les beates descobriran que un bon sopar uneix més que les lectures de l’evangeli i que tota la contenció luterana esdevé sensualitat amb vi i xampany damunt la taula.
El secret de l’encantadora Dinesen és que no li calien excuses per crear. Les històries de la baronessa flueixen soles i esperen pacientment que el destí jugui el seu paper. Els seus personatges accepten els fets com a irrefutables o innegables: així havia de ser, tal com ha passat. “Quan el que escriu es manté lleial a la història, allí parlarà el silenci. Si la història ha estat traïda, el silenci és tan sols buit”. Fidel i lleial a cada conte, la baronessa té la simplicitat d’una veritable aristòcrata que no necessita el barroquisme per embellir. Fou una dona contra el temps orgullosa de ser-ho. Com a tal, fou també durament criticada per antiquada, com si hagués necessitat permís per escriure sobre allò que no existeix. Fugint dels estereotips, va fer sempre el que li semblava deixant de llegat una vida viscuda com una obra d’art. Amb aquest esperit dandi que gasten les dones massa independents, regalarà abans de marxar sense estridències una frase que justifica totes les històries que va inventar: “les dones vivim més intensament, perquè tenim una espècie de sentiment de triomf simplement pel fet que existim”.
