Quan cap a principis dels anys 80 l’anomenat cas “Banca Catalana” arribava al seu punt àlgid, els socialistes que governaven a Madrid van veure l’ocasió de disparar contra l’enemic polític que els havia guanyat a Catalunya. Es va acusar durant molts anys al president Pujol de patrimonialitzar Catalunya però s’oblidava, sempre, que fou l’esquerra catalana la que no va païr mai que Sant Pancraç, salut i feina, els impedís a ells exercir des de la Generalitat aquella presumpta superioritat moral de la que s’havien investit (i que en 7 anys de govern, anys després, van demostrar en que consistia). En una maniobra molt ben explicada per en Francesc Cabana en nombrosos llibres i articles, part de l’esquerra resentida i perdedora a Catalunya, va voler acabar amb la carrera política del President Pujol per la via judicial. Hi ha triomfs que no es perdonen. Alguns recordareu la manifestació multitudinària de suport al President i la posterior majoria absoluta de CiU. La forta personalitat del president, i el suport incondicional de bona part del poble català, van servir per contrarrestar la desigual lluita amb els qui l’atacaven amb tots els aparells de l’Estat. Precisament, un dels principals valedors d’aquella tàctica barroera va ser el Sr. Serra ex vicepresident espanyol, avui expresident i responsable de la ”fallida” d’una entitat tan emblemàtica com “Catalunya Caixa”, sota el poder polític sempre de la Diputació de Barcelona. Però els espanyols van aprendre la lliçó i ara volen tallar l’arbre d’arrel, abans que prengui massa força.
I es que aquest exemple, amics independentistes, ha de servir perquè tingueu tots presents que la lluita era, és i serà descomunalment desigual. En aquell moment fou una operació de partit contra un president Pujol que defensava l’autonomia dins l’Estat. Fou un vergonyós atac de part de l’esquerra per apartar-lo, per la lluita de poder a Catalunya, d’un govern que no questionava l’Estat. Ara, en canvi, estem veient un atac no només de partit sinó del propi Estat (és igual que sigui PSOE o PP) per impedir l’avanç de determinades tesis que porten Catalunya, de forma clara i inequívoca, a la confrontació directa amb l’Estat, ja sigui per la via del pacte fiscal o el de l’anhelada independència. No és una confrontació de partits sinó de nacions amb curiosament moltes coincidències personals.
Els espanyols estan passant per una de les pitjors etapes de descrèdit i desprestigi als ulls de tothom, de dins i fora del seu Estat. Els hi passa com a mínim un o dos cops cada cent anys. Perdre “colonies” desautoritza la seva arrogància dominant i afecta la butxaca expoliadora. Ara no està en perill només el poder de partit i autonòmic sinó la pròpia integritat d’un estat en fallida. Tenen un Estat, amb rei, policia, jutges, hisenda pròpia, exèrcit, funcionaris-polítics amb el BOE, empreses públiques, bancs, relacions internacionals, premsa…, afeblits i ferits i per això amb una necessitat imperiosa de recuperar la força i de tallar de socarrel qualsevol brot sospitós de democràtica secessió. És un autèntic assumpte d’estat. O és que no és assumpte d’estat preveure i evitar qualsevol risc de separació? I aplicar tots els mitjans de l’estat, des de les clavegueres als palaus, amb persones i tecnologies a aquesta causa? Com sempre, “para conseguir el efecto sin que se note el cuidado”, naturalment.
Ells pensen que els catalans hem de ser espanyols, de segona però espanyols uniformats, que estem obligats a mantenir-los i que no tenim cap mena de raó volent defensar el que ja és ara una qüestió elemental de supervivència com a país. I sobretot estan plenament convençuts que defensar Catalunya equival a atacar Espanya. Per això poden espiar, punxar telèfons, acusar, filtrar als diaris abans de parlar amb els afectats, posar a la presó, atacar judicialment a qui vulguin amb absoluta impunitat. Fent-ho, pretenen acollonir-nos a tots. Si mai declarem la independència, no ens enviaran els tancs. En tenen prou amb un regiment de fiscals, de jutges i d’inspectors d’hisenda que ens aixequin actes per tot i ens amenacin amb retirar les pensions als més grans. Amb això ens podran continuar robant el que calgui i nosaltres només haurem d’agrair que no ens apallissin, que no ens afusellin, o que no ens exiliïn, com van fer amb els nostres avis. Això si, democràticament, excepte per poder decidir lliurement el nostre futur.
Quan l’Oriol avui es defensa de les acusacions personals de les escoltes telefòniques filtrades, ho fa conscient que això acaba de començar. Just el dia després del seu nomenament com a secretari general de CiU, i just el dia després de l’acord de pacte fiscal-model concert (i no descafeïnat com volien alguns) la premsa es fa ressò del tema. Entre política i mitjans de comunicació no hi ha casualitats sinó causalitats. L’atac és frontal, clar, explícit i directe a l’Oriol. És un “culebrón” increïble. Hi ha com a actors amics seus, col·laboradors i la seva dona. Són presumptes filtracions de unes presumptes converses telefòniques, i a més filtracions de dubtosa legalitat. Això és tot just un començament perquè molt probablement alguns espanyols (i els catalans que els ajuden, no ho oblidem), seguiran qüestionant l’honorabilitat de l’Oriol, amb una clara idea de desestabilitzar al fill, de la mateixa manera que ho van infructuosament intentar fa 30 anys, amb el pare.
El camí de la independència anirà marcat per molts intents de cremar tots aquells que públicament la defensin. Cal que ens hi preparem. Que cadascú valori que té i què pot perdre però que tingui clar que si no ens hi enfrontem, amb intel·ligència, fermesa i determinació, ens ho aniran prenent tot. Ara per ara, és o ells o nosaltres. Ells ho tenen clar. És un assumpte d’estat.
Els catalans varem fer pinya amb el president. Ara farem pinya amb l’Oriol. Ens diran que l’estem escudant en el país per eludir responsabilitats quan és la valenta assumpció de responsabilitats la que li provoca aquests atacs. Els que, des de l’indepenentisme, ho diguin que pensin que potser un dia seran els següents. Volen dividir, ens volen afeblir. Sabem que defensant públicament l’honorabilitat de l’Oriol ens posem al punt de mira. Ell no ens ho demanarà. Però si cau l’Oriol, catalans, cau un dels homes honestos i sincers que defensa amb més passió i convenciment Catalunya. I guanya l’estat espanyol. Per això als anys 80, el president Pujol va esdevenir un símbol de Catalunya. Per això trenta anys després, quan la història es repeteix, ens fa mal i prenem novament consciència que això serà llarg, dur, dolorós, arriscat. Però no podem cedir. Ve una tardor calenta, un hivern glaçat i una primavera sense flors. Però no podran amb nosaltres. Si el President hagués cedit, avui no tindríem la oportunitat de defensar-nos. Per això trenta anys després, tornem obstinadament a cridar: Visca Catalunya! Visca Pujol!
