Ja sabíem al que anàvem: una mena de tast de semifinal anticipada, xoc de poders del que segurament serà el grup de la mort d’aquesta fase de lligueta de la Champions, amb un equip seriós, italià però no tant: digueu-li catenaccio evolutiu, amb una colla de serial killers de talla estratosfèrica (a part dels que ja ens sabíem de memòria i que han fet bullir la falsa olla del “duel de nous”: Mykon, Snaider, Santon el Maldini de l’Inter, Zanetti… buf, mama por!).
I així ha estat que aquesta nit al San Siro, amb pluja i públic interista fent molt bé la seva feina, ens hem trobat, fora d’una estona que han provat de fer créixer alguna idea, amb un rival que quan ha vist que no se’n sortia, ha plegat veles i ha signat l’empat, i Puyol i Piqué han estat els encarregats (llevat susto, un i prou) de deixar-ho palesament clar, que no se’n sortiria. I Xavi, d’exhibició (perquè sempre Xavi el més valuós quan no fa falta o quan no arribem?), el millor pel meu gust juntament amb Alves, deu haver estat qui ha acabat de convèncer Mourinho, que o treia un altre central o pintaven bastos.
Fer gol, diguem-ho tot, ja ha estat una altra cosa. Deuen faltar més partits, perquè comencem a estar bé per a un Getafe, però per a coses europees la maquinaria ha d’anar més fina, més fluida, i més confiada, perquè com és sabut si te’n posen 9 davant la porta, no hi ha manera si no obres a les bandes, i amb molt de brillo. I que Ibra i Messi s’ho enraonin una mica més, que és tard i vol ploure nois.
La diferència, i en aquesta esperança ens mantenim: no hem parat de buscar la victòria, i en canvi tot un Inter se’ns ha arrugat.
Ah, i allò del morbet tonto del duel de nous: terra a l’havana per omplir espai o temps, iconografies com la que adjuntem, que es comenten soles, i feina de ximples per als realitzadors de la tele. Res, niente, nothing, per dir-ho com en Guardiola quan fa aquestes rodes de premsa que cada dia ens agraden més i que mereixerien, aquestes sí, retransmissió a vàries càmeres i repeticions de jugades a moviola; això sí: de pitet, Pep!
