Autopista pucelana
Allò que tenen els partits a províncies, ja saben, que fa por que ens adormim i que el contrari trobi en el guanyar al Barça la motivació, allò que cal sempre i que tantes vegades és el desllorigador. Doncs bé, de primeres semblava que sí, que han sortit tan valents que ni un xut d’aquells de Messi que si arriba a entrar però que sol acoquinar igualment, ni això ha evitat que es rifés la pilota en anades i vingudes de les no aptes per a patidors. La sort ha estat que per la dreta Alves s’ha trobat o s’ha obert (o una mica de tot) una vertadera autopista de les que tenen per aquell país: ampla, recta, poc transitada… i sense peatge. Alves, el malson del rival, ha estat el desllorigador del partit, primer donant-li a Xavi el que encetava el marcador, després per si sol, pràcticament en cavalcades idèntiques i successives. Un altre equip, a manca d’un quart d’hora llar per a concloure la primera part, comença a pensar a tancar la barraqueta, a adormir-la i passa que t’he vist que mai se sap les lesions i és que el proper partit. No sé si és una virtut o un defecte, jo diria que un xic de tot, però diria que aquesta és de les poques coses que l’equip de Guardiola no fa… perquè senzillament no en sap.
Potser perquè tampoc ha volgut o potser perquè no en sabia, en rival ha mantingut, valent, el joc, i ni els retocs de les instruccions dels místers a les casetes respectives han fet que ens aturessin l’arribada, i així Messi ha pogut fer-ne un altre a servei preciós i generós d’Ibra. Aquest és el Barça que hem estat esperant des de la foscor del nostre record: un Barça que no sap aturar-se, que guanyant de 3 segueix esforçat buscant el gol, lluitant-les totes, pressionant a la sortida, defensant-les totes. Feina li dono a qui jugant així ens vulgui aturar.
