Quan no pots, no pots, no és que no vulguis sinó que simplement no pots gestionar la muntanya que et ve a sobre, el que vas ser i el que ets i, sobretot, el que no vas ser mai sense saber ben bé per què, i vas avall avall avall i t’arrossega com una allau i et deixes en alguna banda totes les virtuts i la llum i els colors i te’n vas sense voler per un tobogan que és negre negre negre i un gris estúpid, i te’n vas i crides i insultes i culpes tothom i t’hi enfades i només vols un tros de terra ferma que pari tota aquesta anada avall, aquesta caiguda lliure, i només que tens por d’estampar-te i trencar-te braços i cames i esberlar-te el crani i fer-te miques l’ànima no, perquè ja no te’n queda ni un tros. Quan vas avall avall avall i fas voltes sobre tu mateix i tot és negre i mareja i no entens on era aquest forat i com t’hi vas arribar a cardar. Només vols una corda que t’estiri, algú que toqui la pausa, que encengui el llum, que et pari amb uns coixins i t’estiri cap al color. Però no hi ha corda, no hi ha coixins, no hi ha res més que negre, negre, negre i avall, avall, avall. Un dia et cansaràs de fer baixada. Un dia.
