Avui hi he tornat.
A buscar el soroll silenciós de les parets altes, perfectes, alineades.
Parlaven sense aturador. Es veien negres tot i el sorrejat que han rebut últimament. No disposen d’arguments, tenen les bases lligades i es senten amb fonaments ben forjats; però la dimensió, que al cel les porta, no la poden suportar.
Al cel aclamen i ell no les escolta. Tot contradictori, tot té sentit.
No hi he trobat el confort d’altres vegades, ni els meus silencis tan escoltats, em sentia igual de perduda que elles, les pedres, els pilars… coratge, esforç, per aguantar-se dretes.
Desabrigada, despullada, freda, aquest cop a la seva alçada…
Tampoc les he pogut escalfar.
