Reclosos en la gàbia en què l’autonomia ha convertit el nostre país, hi ha qui pensa amb serenitat, globalment i estratègicament, quina podria ser la porta per sortir-ne. El professor Carles Boix, catedràtic de ciències polítiques a la Universitat de Princeton i membre de l’Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències, n’és un. Rigor, independència de criteri, escrupolositat científica, prestigi internacional i una subtil, lacerant i noucentista ironia el caracteritzen. El senyor Boix té la rara virtut, escassa en els nostres dies, de no només dir el que pensa sinó de pensar el que diu. Vostès poden llegir-lo aquí, a el Singular. Vilaweb va entrevistar-lo fa un parell de setmanes.
Descartat el referèndum (innecessari després de la decisió del Tribunal Internacional de Justícia sobre Kosovo com sap tothom que s’hagi pres el mínim esforç de llegir-la), el professor Boix afirmava: “Jo demanaria al govern actual que obrís un procés d’independència seguint aquest passos: a) declaració institucional del parlament favorable a obrir el procés d’independència; b) formació d’una comissió per a determinar les decisions jurídiques i econòmiques a fer per separar-se d’Espanya; c) convidar l’estat espanyol a formar una comissió de negociació bilateral; d) presentar públicament el dictamen de la comissió del punt b; e) convocar eleccions amb el compromís de declarar la independència, si hi hagués una majoria de diputats sobiranistes”. La “via Boix”, doncs, articula un procés net, lògic, clar, jurídicament impecable i, em sembla, assumible per a qualsevol nacionalista català que aspiri a la normalitat de la pàtria. Ja sabem què hem de fer.
Des d’una posició contrària, el senyor Duran i Lleida feia aquesta setmana unes declaracions a El Mundo afirmant que “cap país a Europa no reconeixeria la independència”, així, tal qual, a més de seguir insistint que a Catalunya no hi havia un sentiment independentista majoritari i que prosseguir per aquesta via comporta fractura i divisió.
Com sempre passa, doncs, a les propostes rigoroses i jurídicament plausibles fetes des del moviment independentista, a l’altra banda no es troben més que vaguetats i opinions abstractes. Mai hi ha cap dada sobre la taula, ni un argument concret, només especulacions i amenaces. No hi ha cap diferència entre les declaracions del senyor Duran i les que, per exemple, pugui fer el PSC i el senyor Montilla sobre la independència. I consti que la seva via, la de voler garantir el desenvolupament dels catalans intervenint, dominant , influint en el govern d’Espanya em sembla perfectament legítima -alhora que decimonònica i reumàtica-. D’altra banda, és el que vénen afirmant cada dia les senyores Chacón o Sánchez Camacho, estimulants companyes de viatge. Tot això em sembla molt bé, ara, el que no és legítim és que el senyor Duran ho defensi des d’un partit com Unió Democràtica, que aposta per la confederació, i que deixa la porta oberta i reivindica la independència si no hi ha acord amb la resta dels pobles d’Espanya.
Malgrat tot, hi ha un punt interessant en les declaracions últimes del senyor Duran quan es veu obligat a reconèixer que algú “amb autoritat” hauria de dictaminar sobre la viabilitat de la independència. I això lliga amb el punt b) del full de ruta del professor Boix, que suggereixo avançar com a punt a): la formació d’una comissió per a determinar les decisions jurídiques i econòmiques a fer per a separar-se d’Espanya. Res no ens impedeix tirar endavant aquesta comissió d’experts del màxim nivell, professional i despolititzada, acadèmica, “neutral”, que posi les bases d’un eventual procés de secessió: el punt de partida, els fonaments, els “goals” sobre els que articular el projecte. Una comissió que imagino, al costat de Boix, amb noms com els dels catedràtics Jordi Galí, Joan Ramon Resina, Xavier Sala Martín o Germà Bel, per exemple, entre molts d’altres, catalans i estrangers. Els millors homes i dones del país. Que l’alçada moral inqüestionable del seu prestigi acadèmic i científic, s’imposi per sobre de les bregues, la tàctica i fins i tot la bona fe, senzillament per la força del debat, l’anàlisi i el coneixement.
Arrenquem doncs la discussió de la lluita política i portem-la a la via del rigor acadèmic. Però un cop la “comissió Boix” faci la feina, comprometem-nos a anar complint, tots, punt a punt, implacablement, el seus resultats.
(Article publicat a El Singular Digital el divendres 18 de març)
