He estat a punt de deixar a les primeres pàgines la novel·la Adéu a Eddy Bellegueule, del jove escriptor Édouard Louis (Hallencourt, 1992). Tot i que la seua prosa reflexiva i continguda m’havia atrapat des del primer paràgraf, allò que explicava em va pertorbar per sobre del meu llindar de tolerància. Per ignorància, suposava que em trobava en el terreny de la ficció i que l’autor estava utilitzant una imaginació gairebé perversa per captivar qualsevol lector. Estava ben equivocada. Eddy Bellegueule (podem traduir-ho com Eddy Carabonica) és el seu veritable nom, i el que jo estava llegint no era pas fruit de la seua invenció ni ho havia viscut algú altre; estava compartint amb mi com va ser la seua infantesa en un poble del nord de França en els encara ben propers anys noranta. Assetjat pels companys, turmentat per no poder dominar la seua inclinació sexual i amb uns progenitors amb pocs recursos que tot just se’n cuiden, els primers anys de vida de l’Eddy transcorren entre el menyspreu i les burles, la incomprensió i la lluita contra ell mateix. Però el que més m’esgarrifa és la descripció de la seua llar –“la llitera de dalt es va podrir per la humitat i va caure a sobre de la meua germana”–, la falta d’higiene i l’estat terrible de les seues dents – “anys més tard, els meus companys a París em preguntaven estranyats com era que els meus pares no m’havien dut a un ortodoncista”– i la indiferència i abandonament que rebia gairebé sempre per part del pare alcoholitzat –“tanca la boca, que estic mirant la meua tele”, o “no et comprarem pas cap altre abric, ja t’espavilaràs”. Malgrat que la novel·la tingui un final poc esperançador, un dia Eddy aconsegueix fugir i als vint-i-un anys escriu la seua biografia, matant per sempre el nen que va ser.
Édouard Louis ha passat a formar part de la meua petita col·lecció d’escriptors que han aconseguit notorietat escrivint sobre les desgràcies i les dissorts dels primers anys de la seua vida. En tinc pocs. Només incorporo a aquest llistat personal aquells o aquelles que realment hagin tingut una infància ratllant una misèria que albirava un futur miserable també, lligat per sempre a l’herència de l’infortuni. Abans d’anomenar-ne uns quants, citaré els factors comuns que la majoria d’ells van compartir sense saber-ho. En el món de la pobresa, diu el mateix Édouard Louis, moltes vides comparteixen la mateixa història; queda poc espai per a la diferència.
El pare absent o alcohòlic; o primer alcohòlic i després absent. Maltractador o, amb sort, indiferent. Mare que acostumava a mirar a un altre costat. Una llar sense cèdul·la d’habitabilitat. Llegint els seus relats és difícil imaginar-se una paret sense taques d’humitat ni finestres que tanquen; ni un wàter net, en cas que n´hi hagués, ni una cuina sense olors pudents.
Malalties cròniques, o d’altres que es presenten a conseqüència de la falta d’atenció envers les primeres. Una àvia, no sempre angelical, a la mateixa llar, suplint de vegades la funció de la mare. Adults de l’entorn addictes al tabac. Parents propers amb problemes de salut mental. Assetjament en l’entorn escolar. Un barri, poble o ciutat marginal o allunyat de la possibilitat de rebre formació. Tenir inquietuds estava vist com una excentricitat.
Albert Camus (El primer home va ser publicat després de la seua mort als 46 anys) va compartir amb Frank McCourt (Les cendres de l’Àngela) les sabates més desgastades del món, fins al punt que les soles del calçat del darrer havien de ser reforçades amb llantes de neumàtic mal tallades, provocant les burles dels companys d’escola. I el Frank, a la vegada, va tenir un pare alcohòlic, com Charles Bukowski (Notes d’un vell brut), però aquest darrer no va desaparèixer quan tenia deu anys. Tant en Frank com en Charles van tenir malalties cròniques (als ulls i a la pell, respectivament) que els van acompanyar durant gran part de la seua vida. La neozelandesa Janet Frame (Un àngel a la meva taula) va viure l’ofegament, potser suïcidi, de dues germanes en la seua infantesa. Les seues companyes d’escola l’evitaven perquè feia pudor de menstruació. Diagnosticada erròniament com a esquizofrènica, va estar a punt de ser-li practicada una lobotomia després de passar vuit anys ingressada en diferents manicomis. Es va quedar sense dents amb vint anys, gairebé com li va passar a l’Eddy. Albert Camus es va sentir gran i valent per afrontar la vida quan va ser capaç d’arrabassar-li a la seua àvia el bastó amb què aquesta el fuetejava si la seua conducta no era tot el correcta que ella esperava. L’àvia de l’Eddy adoptava gossos i deixava que embrutessin la seua casa, mentre aprofitava les ampolles de detergent per servir aigua. La mare d’en Camus va professar un amor infinit al seu fill, però sordejava, tenia problemes de parla i era analfabeta; la mare de la Jane li va inculcar l’amor envers l’escriptura, publicant ella mateixa en revistes locals, però va ser una mare distant i estressada pel seu treball de netejadora. La mare del Frank fumava, amb els ulls perduts entre les cendres de la llar de foc. Qui sap si la mare del Charles el va defensar algun cop del seu pare maltractador.
M’he guardat pel final el més nostrat, perquè ell no va escriure la seua biografia, tot i que el material li sobrava. Joan Salvat Papasseit (El poema de la rosa als llavis), d’extracció humil i esperit rebel, no va poder anar a l’escola i va haver d’aprendre a llegir i escriure a batzegades. Com l’Albert, es va quedar orfe de pare de ben petit, i també, com el premi Nobel, va contreure la tuberculosi. Ambdós van morir molt joves, quan encara no tocava.
Ja parlaré un altre dia de Paul Auster; avui ell ja té qui el recordi.
