Amics lectors, perdoneu si avui aquest article té un caire més personal que altres vegades, però confio en la vostra comprensió.
Fa deu anys (llavors ni somniava de viure’n encara tants) vaig escriure unes memòries meves que quedaran (ai las!) inèdites i que només coneixen alguns parents i amics. La intenció no era donar-me una importància que no tinc, sinó la de deixar constància, amb exemples de gent que he conegut i de la meva mateixa família, de la catalanitat insubornable de la classe treballadora catalana, en contra de la opinió de molts intel·lectuals que deien que el catalanisme era una invenció interessada de la burgesia catalana. Hi vaig donar el títol Baix continu per expressar d’alguna manera el caràcter permanent d’un sentiment nacional, de vegades visible, de vegades soterrat, però sempre tossudament viu.
En aquelles pàgines hi dic que sense el suport dels treballadors catalans no hauria estat possible ni la Solidaritat Catalana, ni l’Estatut, ni la gran manifestació de la Diada del 1977. Els anys que han passat des que ho vaig escriure n’han estat una confirmació plena. Sense la transversalitat tant política com social, primer del catalanisme i ara de l’independentisme no seríem on som. Aquest “baix continu” és el que ha dut els nostres polítics a anar pel camí al qual el poble els ha empès. I per això tots els intents “d’escapçar” l’independentisme estan condemnats al fracàs, perquè com més dirigents nostres siguin empresonats, inhabilitats o forçats a exiliar-se, més en sortiran i potser cada vegada més radicals.
És un fet que a Madrid no han comprès mai i que, ofuscats per la seva pròpia propaganda de la “España, una”, seguiran sense entendre fins que els en desperti una Catalunya independent. I això passarà. No tan de pressa com molts desitjaríem, però més aviat del que molts pessimistes suposen. I ara, aquests dies, comença una etapa que pot ser llarga, però que serà decisiva. Quan escric aquestes línies, encara no hi ha hagut la conferència del president Torra sobre el futur del país. Només sé que ha dit que no exposaria cap full de ruta. Molts ho trobaran a faltar, però fa santament de no detallar dates i etapes que d’un dia per l’altre poden quedar superades.
Contra un estat poderós (encara que tingui peus de fang) que s’ha manifestat evidentment com a enemic nostre només podem vèncer aprofitant les seves debilitats en el moment potser tan imprevist com favorable que s’obri una escletxa per sortir de la cleda on volen tenir-nos tancats i mansois. I en aquell moment serà decisiva la intervenció massiva –i tan pacífica com sigui possible– del poble, una manifestació clara i rotunda del baix continu que d’una manera o altra ha alenat sempre en aquests darrers tres-cents anys.
Sovint tinc la recança que allò que escric em sigui massa còmode. Ja a prop dels noranta anys, amb la salut tocada i lluny del país, no corro el risc de tants amics i parents que són els que al carrer poden rebre. Allò que escric, sigui en català o en alemany, és –per modestíssima que sigui– l’única contribució que m’és possible a aquesta tasca gegantina en la qual està immersa la nostra pàtria. Com dic a l’acabament dels meus versos inèdits: “Poble meu de Catalunya/ sempre, fins la meva fi/ seré, per lluny que n’estigui/ el teu veí de camí”. I és la consciència de l’existència indestructible del nostre “baix continu” el que em dona la seguretat tranquil·la de poder cridar als quatre vents: ENS EN SORTIREM!
