Per Jordi Boladeras Sancho
A l’Assumpta Montellà
i als companys de viatge per Normandia
Quan passeges per la platja d’Arromanches (departament de Calvados, Normandia) els ulls són atrets immediatament per uns objectes marins no identificats, d’aspecte sinistre, que reposen a l’arena. No te’n pots estar de mirar-los. Com que qualsevol relació amb l’Atlàntic passa pel cicle de les marees, aquests monstres marins han esdevingut amfibis a totes hores, enfonsats a la sorra o banyats per la plenamar. Això passa arran de coster.
En aquesta platja recordes els naufragis narrats per Josep Pla a Aigua de mar. Evoques Charlton Heston en l’escena final de Planet of the Apes quan topa amb l’estàtua de la llibertat abandonada a la sorra. Et ve al cap el King Kong de Ciao maschio estès a la platja a tocar dels gratacels de Manhattan. Rememores balenes agòniques arrossegades pels corrents marins a aigües somes.
Mar endins, retallats en la línia de l’horitzó, sobresurten uns volums foscos cuboides. Pressuposes —i ho endevines!— que són de grans dimensions. Formen una mena de barrera artificial, un dic sense lògica aparent perquè, ni que estiguin col·locats un al costat de l’altre, l’amplitud dels panys de mar obert entre ells ho domina tot.
Què són aquestes baluernes que omplen l’horitzó de la platja d’Arromanches? Què hi fan aquests derelictes indefinibles? De quin naufragi són testimonis silents? A quin déu aficionat al modelisme han servit de lleure en algun moment de la història de la humanitat?
Ja coneixeu la resposta: Mulberry harbours. Aquest és el nom amb què es va batejar el projecte de molls flotants i espigons artificials —és a dir, veritables instal·lacions portuàries— que es van començar a bastir pràcticament la mateixa tarda del dia D, el 6 de juny de 1944, tant a la platja d’Omaha (Mulberry A) com a la platja Gold (Mulberry B). Projecte que plantejaria un gran nombre de problemes complexos d’enginyeria que es van haver de resoldre en un entorn complicat, d’economia de guerra.
Cadascun d’aquests dos ports temporals havia de tenir una capacitat de descàrrega de 7.000 tones de vehicles i subministraments al dia. Mulberry A, davant de Saint-Laurent-sur-Mer, serviria per abastir les platges d’Omaha i Utah, ocupades per les forces nord-americanes. I Mulberry B, davant d’Arromanches, per a les platges britàniques i canadenques de Gold, Juno i Sword. Ara bé: abans de procedir a l’ancoratge i assentament definitiu dels gegantins espigons mòbils de formigó, remolcats des de les costes britàniques i fins i tot davallant pel riu Tàmesi, es van enfonsar setanta mercants i vaixells obsolets, col·locats en línia, perquè generessin una zona protegida del flux de les onades. D’aquesta operació d’enfonsament de vaixells se’n va dir Gooseberries i dels vaixells enfonsats, blockships o corncobs.
A causa d’un temporal violentíssim que es va desfermar al canal de la Mànega el 19 de juny de 1944, el moll artificial Mulberry A va quedar destruït i inservible. En canvi, després d’algunes reparacions i aprofitant elements útils d’aquell, en el Mulberry B es va reprendre una frenètica activitat de desembarcament.
Cal dir que la maltempsada que va esclatar el dia 19 no va amainar fins tres dies després, i que la seva intensitat va destruir més vaixells i materials que la mateixa invasió. La instal·lació portuària Mulberry B es va utilitzar cinc mesos, durant els quals va veure passar més de dos milions d’homes, mig milió de vehicles i quatre milions de tones de subministraments.
A Internet es troba molta informació tècnica detallada sobre aquesta colossal obra d’enginyeria, l’origen de la qual va ser la necessitat de desembarcar tones i tones de vehicles i de material de tota mena abans que els dos grans ports normands de més capacitat —Le Havre i Cherbourg— poguessin ser recuperats per a les forces aliades.
Durant la celebració dels Judicis de Nuremberg, l’enigmàtic Albert Speer, ministre alemany d’Armaments i Producció de Guerra del Tercer Reich, va ser el primer a acceptar la totalitat dels crims contra la humanitat del règim nazi. L’acceptació de la seva responsabilitat i el fet de demostrar remordiment (sincer o no… chi lo sa?) el van salvar de la pena de mort. Va ser condemnat a 20 anys de presó a Spandau.
Davant el tribunal internacional, Speer va donar la seva opinió sobre els Mulberry harbours i les defenses alemanyes de l’inexpugnable Mur Atlàntic: “Per construir les nostres defenses, en dos anys vam utilitzar uns tretze milions de metres cúbics de formigó i un milió i mig de tones d’acer. Quinze dies després del desembarcament de l’enemic, aquest esforç nostre tan costós ja no va servir de res per culpa d’una idea simplement genial: com ja sabem, les forces invasores van portar els seus propis ports i van construir a Arromanches i a Omaha, a la costa sense protecció, les rampes de desembarcament que els calien”.
A l’est, a uns 40 km en línia recta de les balenes-baluerna d’Arromanches, a la desembocadura del riu Dives, hi ha el municipi de Cabourg. Els devots de la literatura francesa saben que aquest poble és la Balbec de Marcel Proust. Antony Beevor, en el llibre El Dia D. La batalla de Normandia, explica que en una conversa amb MRD Foot, aquest antic oficial de l’exèrcit britànic li referia l’ensurt que va tenir un oficial de la Marina Reial Britànica quan, al capdavant d’un vaixell llançacoets, va obrir el sobre amb les ordres secretes que li eren encomanades. L’oficial, francòfon i proustià sincer, va quedar esglaiat en descobrir que el seu objectiu era el Grand-Hôtel, l’elegant centre d’estiueig de Cabourg. Com podia disparar contra les parets, els salons i l’habitació 414 de l’escriptor d’À l’ombre des jeunes filles en fleurs? Com podria anar mai més, acabada la guerra, À la recherche du temps perdu si tenia com a missió destruir-ne els referents? Com podria arribar mai així a Le temps retrouvé?
La resposta a totes aquestes preguntes i a les que ens puguem fer sobre les balenes-baluerna d’Arromanches, sobre el sentit de la guerra i fins i tot sobre la història d’Europa, són a la mateixa Normandia, concretament a Bayeux, en la contemplació del tapís historiat teixit fa gairebé 1.000 anys, de setanta metres de llarg i a penes mig metre d’ample.
Al respecte, acabo amb les sàvies paraules de Joan Francesc Mira: “En la llarguíssima escena de la batalla de Hastings, en la costa d’Anglaterra, el dia més llarg de 1066, metres i metres del tapís mostren càrregues de cavalleria, núvols de fletxes, homes ferits i morts, cossos esquarterats, i el bisbe normand que, com que té prohibit vessar sang amb l’espasa, despatxa els enemics a garrotades. El tapís de Bayeux és el pare de totes les històries il·lustrades, i cap film ni cap llibre se li pot comparar en bellesa. El van brodar fa més de nou segles, i és encara un tresor incomparable, intacte, etern. Mai una visita a un museu amb una sola obra m’havia fet cavil·lar tant, i somriure, i meditar què vol dir ser europeu, ara que les monedes i l’economia semblen la realitat més important i profunda, però no ho són. És més important aquest tapís”.
Sant Vicenç dels Horts, 26 d’agost de 2019
