Abans de llegir aquest article, recomano al lector o lectora que obri el següent enllaç a la cançó “Unemployed” del grup australià Bluejuice i llegeixi l’article amb la música de fons.
Comencem.
Tot procés d’eleccions, ja siguin municipals, catalanes, estatals o europees, comporta un ritual netament definit i totalment integrat dins la vida i cultura política dels partits: el ball de bastons. El més probable és que el lector cregui que em refereixo al ball de cops, al “toma y daca” de la campanya; als “zascas” i als cops baixos. Segurament aquest és el ritual més vistós de tots, el que encén les xarxes en campanya electoral i el que ens deixa titulars per la prosperitat. Però existeix en la cultura i vida dels partits un altre ball de bastons molt menys vistós, puix en la mesura del possible s’intenta no publicitar-lo. I, segurament, sigui el més interessant, i m’atreviria a dir, fins i tot, el més important. És un ball de bastons poc ortodox on no només es donen cops, sinó que s’integren elements de l’infantil i popular “joc de la cadira”. Ja sabeu per on vaig.
Sí, després de les eleccions venen els cops pels pactes. En aquestes properes eleccions seran per obtenir alcaldies, consells comarcals i diputacions. Cops bastons que es donen per maximitzar la presència política i poder aplicar programes polítics des de totes les institucions possibles, sí, però també per assegurar la supervivència d’una part de la classe política que ha crescut en una torre de marfil, d’aquells que viuen instal·lats en la política; de certs polítics i assessors.
Sóc bastant partidari de l’opinió que, abans de dedicar-te a la “res pública” has de tenir mínimament solucionada o encarrilada la vida privada. Una mínima experiència en el món privat que et permeti tornar-hi un cop l’etapa com a servidor públic s’acabi. Del contrari, els qui sense cap tipus d’experiència prèvia entren al món polític, faran tot allò possible per mantenir-s’hi. El cas més paradigmàtic de la política és, sense cap mena de dubte, Miquel Iceta, qui deu tota la seva cotització a la seguretat social a la política. Però a Catalunya hi ha molts Miquels Icetas, de tots colors i edats. Persones que, si ara es queden sense representació a un ajuntament del nostre país, seran recol·locades estratègicament en una diputació, un consell comarcal, com a adjunt d’un càrrec electe, etc. El ball de bastons i el joc de la cadira per no perdre l’aixopluc de “lo públic”.
Evidentment a política hi ha de tot, faltaria més. Ni estic generalitzant, ni pretenc pas fer-ho. El populisme no va amb mi. Sí crec, no obstant, que també és necessari i sa fiscalitzar i posar la lupa en aquestes àrees més grises i desconegudes de la política. Entre els bastidors, rere el taló de l’espectacle, allà on els espectadors del show polític no veuen el que passa.
Especialment em preocupen aquells i aquelles que rondegen la trentena. Persones que en molts casos porten tota la seva curta vida laboral vinculats a la política, sense cap experiència en el món real, allà on la gent viu precaritzada. Gent que porta des de que és major d’edat donant voltes d’un lloc a altre, però sempre sota l’aixopluc de “lo públic”. En molts casos, també, gent que després de tenir el privilegi d’estudiar màster(s) sense necessitat de treballar, han entrat directament a viure en la Torre de Marfil sense cap experiència laboral prèvia. En definitiva, persones que no han patit mai la por, l’angoixa i l’ansietat que suposa no trobar feina o perdre-la. Privilegiats que no saben què significa viure amb una calculadora enganxada a la mà per tal de calcular els cèntims gastats per poder pagar un lloguer astronòmic. Perquè en el seu cas, lo astronòmic és el sou.
Són les mateixes persones que després vindran a xerrar-nos sobre la precarietat i com milers de joves tenen dificultats per arribar a final de mes, emancipar-se i trobar una feina digne i estable. Evidentment, ho faran des de l’empatia, però la gran majoria no ho podrà dir de cor, com a vivència viscuda, com a patiment compartit amb la generació que diuen representar. Com diu La Pegatina en el seu àlbum “Via Mandarina”: “he jugat a fer que ens coneixíem i que no érem diferents”. Però sí que ho som, de diferents. Molt. Massa.
Perquè, pensant en fred, quina empresa voldria contractar a una persona que voreja els trenta anys i que porta tota la seva vida sent un càrrec electe? Segurament poques, i les que ho facin, ho faran per un sou de misèria. Al final, no deixen de ser persones sense cap experiència laboral i han de començar des de zero. Però clar, quan has entrat a casa entre 4 i 6 kilos al mes començar de zero és complicat i no agrada. Això sempre que la persona es pugui enganxar al món laboral amb facilitat i no hagi oblidat com emplenar un Currículum, cas contrari pot passar per una travessa pel desert de l’atur.
No us donen llàstima? A alguns sí. És per això que quan s’acaba una etapa en una institució pública, moltes d’aquestes persones, de totes edats i colors possibles, són ajudades per ànimes bondadoses. Per bons samaritans que els hi faciliten la mobilitat laboral perquè són conscients que, alguns d’ells -especialment els que no han treballat mai fora de la política-, es quedarien amb una mà al davant i l’altre al darrere si no fos per la xarxa i la seguretat de “lo públic”. Perquè no hagin de passar, com la resta de mortals, per les cues d’atur, per la desesperació de Linkedin o Infojobs, i per no haver de rebaixar el seu nivell de vida. Un joc de les cadires obscè.
Aquesta gent segurament mai sabrà què és passar un “Lunes al sol” asseguts en un banc de la Barceloneta mirant a la mar i allargant els dies en una misèria que poc a poc inunda tot racó de la vida. Segurament no sabran què és desesperar-se i plorar per no trobar feina, no sabran què és deprimir-se i plantejar-se marxar del país a la cerca d’oportunitats laborals. No podran connectar mai amb un poble amb qui, en el millor dels casos, l’únic que compartiran és l’asfalt que trepitgen.
Vull recalcar que en cap cas m’oposo a la creació de quadres de partit. Són útils, necessaris i imprescindibles per a tots els partits polítics sense excepció. Però sí que m’oposo a la creació d’una classe política desconnectada de la realitat, que viu sabent que mai haurà de patir per la feina, que podrà anar donant salts d’un lloc a l’altre, de primera fila a un càrrec d’oficina i al revés. Persones instal·lades en la comoditat i amb por de ser normals, de patir com pateix la gent per arribar a final de mes. Persones sense cap experiència prèvia fora del món polític i que no han pogut palpar la realitat dels seus votants.
Dit d’altre forma. La problemàtica que denuncio és la d’entrar al món polític de primeres, sense cap experiència laboral prèvia en el món real, el dels votants. Perquè un cop entres en aquesta roda és molt fàcil instal·lar-se en la comoditat i no voler-ne sortir. Però no només per la comoditat, sinó per la por a saber que l’experiència adquirida, en molts casos, no serveix per a les feines mundanes del sector privat. Denuncio un sistema que et fa esclau de la por a quedar-te despenjat, que en massa casos obliga a fer tot el possible per aferrar-t’hi. I quan més t’hi aferres més et desconnectes de la realitat.
Aquestes eleccions, com a totes, estigueu atents i atentes als cops de bastó i al joc de les cadires. Fixeu-vos com hi ha cares que canvien, però no desapareixen, passen d’un lloc a un altre. Una dinàmica malaltissa, una etapa de reclamar favors deguts per evitar tornar a la realitat, per continuar més temps en la bombolla. Ser republicà també significa oposar-se a aquesta classe de fer política, tinguem-ho present i no ho oblidem. Tinguem-ho present per votar, però també per donar-ne exemple.
