Us heu inventat mai un acudit? És genial. Jo sí, una vegada. Només un cop, no us penseu. Un dia us l’he d’explicar. Avui no, que no estem per acudits. El vam fer a mitges el Mossèn i jo.
Avui m’han trucat de la ràdio i estava tirant a tou i amb les preguntes i tot plegat gairebé em trenco. Terrible, perquè els que passem de la cinquantena i som fills d’allò de “els nens no ploren”. Ja ho tenim massa interioritzat i la vergonya m’hagués fet quedar sota del piano tants dies com centenars de milers d’oients té en Basté. I, creieu-me o no, no m’he trencat i he mantingut un cert (no massa) capteniment perquè he recordat l’acudit del bacallaner de l’eixample que un dia vam inventar a mitges amb el Mossèn. I com vam arribar a riure repetint l’acudit, i refent-lo i allargassant-lo amb detalls cada cop més absurds i més hilarants.
Això només es fa amb un amic. Amic, aquella gràcia de l’Esperit que bufa on i com vol. Riure plegats. De cor, sense reserves, sense embuts. Entendre’s de reüll. I riure fins el plor, per riure fins i tot en el plor i del plor, per saber-se emparats de l’esperança que arribarà el moment que el riure vencerà el plor. Segur. Si un paio tan llest com ell ho creia haurà de ser així. Com un gol del Barça darrera de l’altre, ens deia als més durs de mollera.
I mig rient, mig capcot, m’he passat el dia adonant-me que se’m feia ben endins ben certa aquella expressió que em va costar tant de comprendre: l’amable companyia dels morts. No els veus, però recordes com vas partir-t’hi el pa, i sense adonar-te’n els fas presents a cada parenostre. Tan a prop, Mossèn, tan a prop.
