Aquest és el consell que Sant Pau donava als cristians de Roma que sofrien persecució: «Beneïu els qui vos persegueixen, beneïu, no maleïu» (Rm 12:14). És el mateix consell que trobem a la Primera Carta als Corintis: «Quan ens insulten, beneïm» (1C 4:12). I també la Primera Carta de Sant Pere ens exhorta a no deixar-nos portar per la llei del Talió: «No torneu mal per mal, ni insult per insult, sinó al contrari, responeu amb una benedicció» (1Pe 3:9).
Tenint en compte que el nostre Déu és Déu de benedicció, el Dicasteri per a la Doctrina de la Fe de la Santa Seu, ha donat a conèixer la Declaració Fiducia supplicans, que exposa el sentit pastoral de les benediccions i obre la porta a beneir parelles del mateix sexe i també les que viuen en el que alguns anomenen situació “irregular”.
El text del Dicasteri vol expressar l’abraçada misericordiosa de Déu i la maternitat de l’Església. Com ha dit el cardenal Prefecte d’aquest Dicasteri, Víctor Manuel Fernández, «Déu ens estima incondicionalment, siga quina siga la nostra situació i els pecats comesos». Per això «l’Església acull tothom que s’hi apropa a Déu amb cor humil, acompanyant-los amb aquells auxilis espirituals que permeten a tots, comprendre i realitzar plenament la voluntat de Déu en la seua existència».
Aquesta Declaració —rebuda amb recel pel sector més conservador de l’episcopat—, fa possible redescobrir la riquesa pastoral de les benediccions. I és que aquells que cerquen una benedicció, busquen que la tendresa de Déu cure les seues ferides.
Fa quatre anys, el bisbe Francesc Conesa, en aquell temps pastor de l’Església de Menorca, escrivia al Full Diocesà: «Jesús ens va donar el manament de beneir a tots i de fer-ho sempre». Com deia l’actual bisbe de Solsona, «beneir no vol dir només parlar bé dels altres (la paraula llatina bene-dicere, significa “dir bé”), sinó també apreciar-los, fer-los el bé i pregar per ells». I deia encara: «No deixem mai de beneir, que no dominen en nosaltres actituds de rebuig i d’exclusió; que totes les persones senten que les estimem i respectem».
No és això el que fem al final de l’Eucaristia? O bé abans de la benedicció, el mossèn hauria de dir: Els qui estiguen en una situació irregular que marxen del temple? No. Cap persona no pot ser exclosa de la benedicció de Déu. Tothom, siga quina siga la seua situació personal, al final de la missa rep la benedicció del Senyor: «Que us beneeixi Déu totpoderós, Pare, Fill i Esperit Sant». Ningú no queda exclòs de la benedicció de Déu.
Per això hui, com fa milers d’anys, i així ho recull l’Antic Testament al llibre dels Nombres, la benedicció que Déu vessa sobre el seu poble és adreçada a tothom: «Que el Senyor et beneeixi i et guardi. Que et faça veure la claror de la seua mirada i s’apiade de tu. Que fixe damunt teu la seua mirada i et done la pau» (Nm 6:24-26). Una benedicció per a tothom. Sense exclusions.
Al llarg de la Bíblia, hi trobem d’una manera ben abundant, la benedicció de Déu: «Déu va beneir Noè i els seus fills» (Gn 9:1); «Isaac va cridar Jacob, el va beneir» (Gn 28:1). També hi trobem quan Jacob beneeix els fills de Josep (Gn 48) i també les benediccions profètiques de Jacob (Gn 49). I el Deuteronomi també recull les benediccions de Déu: «El Senyor t’estimarà, et beneirà i et multiplicarà. Beneirà el fruit de les teues entranyes, el fruit de les teues terres, el teu blat, el vi novell i l’oli….Rebràs més benediccions que tots els pobles» (Dt 7:13-14). Pel que fa al llibre de Tobit, hi trobem aquesta: «Que el Senyor t’ompli de la benedicció del cel, a tu, a la teua dona, al pare i a la mare de la teua dona» (Tb 9:6). O quan Judit, després de matar Holofernes, és beneïda per Ozies: «Ets beneïda, filla, pel Déu altíssim, més que totes les dones de la terra» (Jdt 13:18). I el llibre de l’Eclesiàstic ens diu: «D’obra i de paraula honra el teu pare, a fi que vinga damunt de tu la seua benedicció» (Ecli 3:8); i encara: «L’home savi és ple de benediccions» (Ecli37:24).
Bisbes com el de Còrdova o Oviedo han mostrar el seu recel envers la Declaració Fiducia supplicans, fins al punt que el bisbe José Ignacio Munilla, d’Oriola Alacant, ha dit que en situacions convulses, aquesta Declaració pot provocar «confusió i ambigüitat», ja que, segons ell, Fiducia supplicans és caòtic, i és un error, ja que «obre una pràctica contrària a la fe».
Pel contrari, el sector més obert de l’Església, com el bisbe Satué, de Terol-Albarracin, ha dit que «la benedicció és una llavor de l’Esperit, que hem de cuidar, no obstaculitzar». I Monsenyor Jaime Spengler, ha dit que «si són persones, mereixen el nostre respecte». I encara, Gabriel Mª Otalora, ha afirmat que «si no podem desitjar el bé a parelles homosexuals, com complirem el manament de beneir els qui ens persegueixen?».
El Prefecte del Dicasteri per a la Doctrina de la Fe ha dit que el fet que «es beneeixen dues persones que estan en parella, es veu que provoca urticària».
Moltes vegades, tot fent de porter a Montserrat mentre atenia les trucades telefòniques o les persones que venien a visitar un monjo, m’he trobat amb gent que ha pujat a la porteria perquè li beneira uns rosaris, unes medalles o a ells mateixos: «Pare, beneeixi’m». ¿Hauria d’haver preguntat si aquelles persones estaven en situació “irregular” per poder beneir-les? Mai no he fet aquesta pregunta. Només hem pregat plegats i he beneit els objectes que portaven o a ells mateixos.
Si beneïm cases, cotxes i fins els animals, per Sant Antoni Abat, i si hem arribat a beneir guerres i carros de combat, com no podem beneir persones?
