Benvolgut president interí,
El primer que vull dir és que no segueixo activament la política espanyola, més enllà dels titulars dels articles dels diaris o d’algun telenotícies i possiblement per aquest motiu no sigui el més indicat per escriure opinions al respecte.
De totes maneres, des d’aquest allunyament voluntari, sí que utilitzant la lògica, el raonament i el sentit comú (un element del que vostè i tota la classe política van molt mancats) voldria fer-me ressò de l’estranyesa, confusió i emprenyament que la majoria de ciutadans benintencionats (dels altres no en vull saber res) expressen arreu sobre l’evolució dels esdeveniments que s’han anat produint de cara a la seva investidura. La gent no entén perquè resulta tant difícil per vostè i tota la colla de possibles aliats, arribar a acords per aconseguir l’opció de govern que, ara com ara, seria la menys dolenta de totes per a la majoria de ciutadanes i ciutadans.
Possiblement es tracti d’aquella tradicional mania de les esquerres de no trobar mai nexes d’unió que els permeti afrontar qualsevol situació junts i no per separat. Aquesta incomprensible tendència de la que España n’és un trist i permanent exemple, ens ha portat als ciutadans normals i corrents tota mena de desgràcies, des de perdre guerres que ens han hipotecat el futur i tancar falses transicions, fins a consentir que es trepitgin els drets més fonamentals de part del territori.
No en sé de política, però si que en sé d’història, fonamentalment pel fet que llegeixo molt allò que cal llegir i no el que vostès volen que llegeixi i la nostra història n’està plena d’exemples que demostren que, contràriament a les esquerres, els de dretes van sempre junts cap el seu objectiu. Com si es tractés d’un exèrcit ben preparat (i ben armat) es mouen plegats i en perfecte formació cap a la direcció que els hi manen. No es deixi enganyar per aquesta disputa que aparentment hi ha entre els partits més reaccionaris: estultícies a part, no és més que un foc d’encenalls ja que al final d’una manera o altre, abans o després, és posaran d’acord de fotre’ns la patacada.
I arribat a aquest punt em pregunto: que passarà si a les noves eleccions surten elegits els partits defensors de la “una, grande y libre”? Què passarà si torna a aparèixer el fantasma del 155 i altres collonades? A vostès, els polítics no els hi passarà res. Continuaran asseguts a aquest gran amfiteatre dels despropòsits anomenat Congrés, perdent el temps miserablement, però cobrant el sou íntegrament. Seguiran amb les seves polèmiques fictícies i els seus enfrontaments via Twitter, però els únics que en sortirem perjudicats serem nosaltres, els de sempre. Els que treballem tota la vida per mantenir la nostra família i… mantenir-vos a tots vosaltres. Francament a mi em faria molta vergonya viure sense fotre res, sabent que estic robant els diners a tots aquells que hauria d’ajudar. Però és clar, vostès d’aquesta cosa anomenada vergonya no en tenen ni n’han tingut mai.
Bé, deixem-ho aquí. Realment és una llàstima que la majoria no tinguem nassos per muntar una revolució com caldria, però no tibin tant la corda i recordi que a un país veí a finals del segle XVIII, la gent com vostès i els de més amunt, un dia vivien entre sedes i garlandes i l’endemà tenien el cap en una cistella. Sap? Ja n’hi ha prou de treballar tota la vida com un animal, fer sempre el bé, obeir la llei i ajudar a tothom, perquè al final vinguin vostès i o engeguin tot a pastar fang!
Que li vagi bé…o no. Francament, m’és igual.
