El 28 de desembre Netflix va estrenar gairebé per sorpresa Bandersnatch, l’últim episodi de la sèrie de televisió de culte per excel·lència: Black Mirror. A l’interès que ja de per si suscita cada nova entrega d’aquesta sèrie cal afegir-hi en aquest cas dos factors addicionals: un, que aquest capítol l’ha escrit el creador de la sèrie, Charlie Brooker (Brooker va crear la sèrie per al canal privat de televisió britànic Channel 4, que la va estrenar l’any 2011 i en va emetre les dues primeres temporades i l’especial de Nadal del 2014; després Netflix en va comprar els drets i ha produït les temporades tercera i quarta), i que no formava part de l’esperada cinquena temporada, sinó que era un llargmetratge especial; i dos, i sobretot, que es tracta d’una pel·lícula interactiva.
La interactivitat implica la participació de l’espectador que ha d’anar decidint, escollint entre dues opcions amb el comandament a distància, què farà el protagonista en diferents moments de la trama. Algunes de les decisions són aparentment trivials (quina mena de cereals prendrà per esmorzar) i d’altres són bastant més importants (si accepta o no les condicions laborals d’una nova feina o si salta pel balcó en ple viatge lisèrgic). Per tant és l’espectador qui decideix què passa en cada moment, com avança i com acabarà la història. O això sembla d’entrada, perquè a mesura que va avançant te n’adones que no és ben bé així; si la decisió que prens no condueix cap a una de les rutes esperades, s’ho fan venir bé per tornar-te a dur fins a la mateixa cruïlla i tornar-te a plantejar la disjuntiva (en alguns moments em semblava que mirava Si no t’hagués conegut, però amb actors que tenien l’edat que pertocava al personatge), i si continues escollint l’opció que no interessa et reconduiran cap a una altra situació on hauràs d’escollir entre dues alternatives que abans havies descartat. Al final, doncs, acabes anant a parar on volen que vagis. Hi ha diversos finals, sí, però la teva llibertat es redueix a escollir entre un d’ells, tots perfectament previstos i depriments. Fan trampes. O potser precisament aquí rau la gràcia de tot.
Un dels trets principals de Black Mirror ha estat la crítica a la nostra societat i en particular a la manera en què es pot fer servir la tecnologia per controlar-nos i manipular-nos. Sovint ho fa mitjançant la presentació de distopies en un futur proper o la recreació de presents o passats alternatius igual de distòpics. Bandersnatch —el nom d’un personatge imaginari creat per Lewis Carroll a A través del mirall— segueix el mateix patró i ens presenta una societat presumptament controlada per una misteriosa organització; tot plegat ambientat en un any tan orwellià com 1984. Però potser aquesta vegada la crítica més gran està no en el fons sinó en la forma, en aquesta il·lusió de decisió que ens concedeix i que ens fa pensar inicialment que som nosaltres qui mana. Com quan anem a votar cada vegada que ens convoquen.
Fa gairebé un any vaig escriure un article on destacava les sorprenents (i esglaiadores) semblances entre el nostre camí cap a la independència i el patró que estableix una de les bíblies del guió cinematogràfic. Malauradament el podria tornar a publicar demà sense canviar-ne pràcticament res. Aquest capítol de Black Mirror me l’ha recordat i torna a posar damunt la taula el dilema entre quin dels dos papers hi volem jugar: limitar-nos a fer d’espectadors i conformar-nos amb el final que algú altre decideixi o participar activament cada vegada que se’ns demani —escollint un candidat a les urnes o si ens apuntem a un nou aplec multitudinari— i pensar-nos que així som nosaltres qui decidim. I planteja, per defecte, una tercera alternativa: escriure nosaltres mateixos el guió.
