Amigues, amics,
Avui he llegit –potser alguns de vosaltres també– un article de Suso del Toro en el qual deia: passi el que passi, “España ya ha perdido a los catalanes”. Crec que té raó però, un cop més, vull fer la precisió: una cosa és Espanya i els espanyols i altra el seu Estat, que ens ha sigut hostil des de fa segles. Jo blasmo l’Estat espanyol amb les seves institucions que tracten d’humiliar-nos i anorrear-nos, començant pels governs i acabant per la justícia, passant per las fuerzas y cuerpos de seguridad del Estado i la mateixa Església representada per la Conferencia Episcopal Española. Dins de totes aquestes institucions es podrien fer honorables excepcions però el que pesa més és la part negativa, massa evident; ara ja se n’adona molta gent no tan sols des de Catalunya, sinó des de racons de la pròpia Espanya i, no diguem, de l’estranger, sobretot d’Europa malgrat que, de moment, no es bellugui. Però, ho farà…
A mesura que el temps i els esdeveniments segueixen sense deixar veure un canvi en les postures de les institucions de l’Estat, cada vegada són més els catalans, ja majoria, que miren malament cap a Espanya. Si no, per què no podem fer un referèndum de comú acord i aclarir les coses? Els independentistes hem repetit manta vegada que estem disposats a acatar-ne el resultat, sigui el que sigui. Això és democràcia. Altra cosa és la constatació de no formar part d’un estat de dret, cosa que fa que cada vegada més catalans mirin malament cap a Espanya. Es pot ser o no independentista, però cal ser demòcrata.
Només la no independència de la justícia evidencia que l’Estat espanyol no és un estat de dret. Això ho confirmen les reiterades sentències del tribunals alemanys, escocesos, belgues i suïssos. No cal esmentar cada una de les organitzacions internacionals que han advertit l’Estat espanyol sobre la seva deriva autoritària. Algunes han estat més clares: han dit que a l’Estat espanyol no hi ha justícia independent, no hi ha estat de dret ni democràcia.
A banda del que diuen tribunals i polítics de democràcies consolidades, el més important és l’actitud de la cada vegada més nombrosa de la majoria de catalans. És impressionant anar veient com cada dia, i a tots els racons de Catalunya, hi ha actes contra la repressió que estem patint. Una repressió continuada i demostrada pel fet d’haver-hi presos i exiliats polítics i més d’un miler de catalans imputats per diversos tribunals.
Sí, per a qui ho dubti: són més d’un miler de catalans que no poden dormir tranquils perquè són conscients que el dia menys pensat poden estar citats a declarar com a investigats o amb greus acusacions que poden comportar molts anys de presó. Tinc amics que estan en aquesta situació i també en tinc a la presó per pensar com penso jo i milions de catalans. Tan cert com el que es diu sovint: a Espanya no hi ha prou presons per a tants independentistes; i això ho saben els jutges perversos –n’hi ha d’excel·lents– i els feixistes que contínuament estan provocant que algun català respongui, ja no violentament, sinó tan sols dient-los el que es mereixen.
La força del catalanisme independentista –el suflé, que en diuen alguns– va creixent, com es va demostrar el darrer 11 de setembre. La incomprensió i la reacció per l’empresonament dels nostres polític va alimentant, si no l’odi, les ganes de fugir d’aquest Estat hostil fins a la injustícia i la brutalitat; ja no parlem del tema econòmic, que mereix capítol apart. En bona part, aquestes ganes de fugir les està alimentant aquest Estat bananer que ni se’n adona o, al menys, això sembla.
El groc és present arreu, mai en llocs on destorbi. És present en els edificis de la Generalitat, dels ajuntaments, en els balcons, fanals, ponts, arbres, actes i sopars reivindicatius. I no diguem en els llaços grocs que portem a prop del cor els qui no ens podem traure del cap aquells innocents empresonats per les seves idees i les seves famílies, molts membres de les quals assisteixen a tots els actes que poden en favor tant dels empresonats i les empresonades com dels exiliats i les exiliades. Aquests darrers, així mateix, estan fent una feina impressionant denunciant la injustícia espanyola i explicant al món el que realment està passant a Catalunya, que no és el que explica la premsa cavernícola espanyola ni els seu ambaixadors, que ara sí tenen una mica de feina.
Catalunya està bullint i algun dia vessarà. No sang, però dirà un PROU pacífic, coratjós, definitiu. No us en càpiga dubte. Els grans moviments pacífics sempre han acabat triomfant, sobretot quan són constants en els temps i es desenvolupen d’acord amb els principis dels Drets Humans i del Pobles.
Catalunya està bullint per tots els racons del Principat. Algú d’aquí no se n’ha adonat? Només els qui no ho volen veure. Als espanyols només els ensenyen el que convé als poders fàctics. Aquí sabem que la independència cada vegada és més a prop i, amb ella, la República Catalana.
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
