No fa gaire vaig llegir al diari una frase de William Faulkner que aquest, en el seu dia, havia aplicat a la persistència de les estructures socials als estats sudistes del seu país: “El passat no és mort. No és ni tan sols passat”. I vaig trobar que aquesta dita als catalans ens va com l’anell al dit. Contra el que haurien desitjat tots els reis absolutistes, tots els conquistadors i autors dels decrets de Nova Planta i de tants de posteriors i similars, l’onze de setembre del 1714, l’esperit que se’n va derivar, no ha estat mai mort. I que com que cada any ha estat recordat pel poble, fos obertament, fos dins de les portes de casa, amb una tossuderia que enlloc de minvar ha anat creixent i consolidant-se, aquell passat evidentment “no és ni tan sols passat” sinó un present viu, inesborrable.
Avui Catalunya, amb una cadena humana d’uns quatre-cents quilòmetres, tornarà a inquietar el món, a sulfurar als que no comprenen com pot ser que tot no estigués “atado y bien atado”, a empipar als que no comprenen que a l’Europa occidental hi hagi pobles tan descontents que vulguin separar-se dels estats als que van ser incorporats un dia per la força o per casaments dinástics sense que ningú (no era l’estil de l’època) els preguntés què en pensaven de tot plegat. Però com que l’estil de la nostra época és tot un altre, avui la ceguesa de molts governants, les seves injustícies i, diguem-ho clar, la seva curtesa de gambals, es paguen. I el preu, en el nostre cas, és el de dir-los bon vent i barca nova.
L’espai de temps entre la Diada d’enguany i la del 2014 serà, com tots sabem, un dels més complicats, més difícils i més decisius de la història del notre poble. I encara que cada dia que passa sembla més segur que estem en bon camí de recuperar la sobirania plena sobre el nostre país, hem de ser conscients que, per arribar a bon port, també caldrá que cada dia que passi ens mantinguem ferms, sense perdre els nervis ni deixar-nos confondre per tots els carros de fems que les clavegueres de l’estat abocaran al damunt nostre i sobretot dels nostres governants. De tot aixó, però, ja en parlen i en seguiran parlant veus més potents i més autoritzades que jo.
Aquí i avui, però, en aquest modest espai i amb la meva petitíssima veu, d’allò que vull parlar és tant d’aquells conciutadans nostres de parla castellana que segueixen indiferents o hostils al camí que ha emprès Catalunya, com de tota la gent del poble senzill espanyol, d’una gent intoxicada per una propaganda falaç d’uns estaments poderosos, que no han dubtat mai a usar la mentida i la calúmnia quan els hi ha convingut per conservar les seves prebendes i augmentar els seus cabals. Una propaganda de tres segles que no es pot contrarrestar en quatre dies.
De cara als primers, les noves organitzacions de la societat civil, des de l’ANC fins al darrer grup de la “Galàxia sobiranista”, ja s’han imposat, des de fa mesos, l’àrdua tasca d’anar als reductes més escèptics o hostils de la nostra geografia i d’explicar als escèptics (que poden comprendre-ho) i als contraris (que no vulguin comprendre-ho) que la independència serà bona per a tots els que visquin a Catalunya, hagin nascut a Cambrils, a Mérida, o a Rabat; que no anem contra ningú, sinó a favor de tots els que són aquí, absolutament tots; i que ningú haurá de soportar d’un govern català les vexacions que els catalans han hagut de sofrir dels governs espanyols.
De cara als segons, i per molt dificil que sigui per molts catalans, hauríem de mirar, en aquest any decisiu, de saber diferenciar molt a l’hora de fer protestes o comentaris sobre els nostres veins de ponent. Podem abocar tota la nostra indignació sobre els que se la mereixen: els polítics i les èlites supernacionalistes espanyoles, però hauríem de remarcar, una i altra vegada, que no sols no tenim cap rancúnia insalvable contra el poble menut, sinó que sabem perfectament com ha estat d’enganyat i de manipulat des de segles; que no ens mirem la nostra independéncia com un “ahí os pudrais” per a ells, sinó que creiem que una Catalunya independent, si els despitats polítics espanyols ho permetessin, podria ajudar en gran manera a que Espanya aprofités millor els seus recursos (i en té molts); que en el moment que Catalunya deixi de ser un obstacle mental per a uns polítics més obsessionats a perjudicar Catalunya que per governar Espanya racionalment, en el moment que els dirigents espanyols s’hagin d’enfrontar amb la veritat i no amb l’il·lusòria idea d’una Espanya “una”, gran i superior a tot i a tothom, aquest pot ser el punt inicial d’una arrancada que sigui en benefici de tots: dels espanyols, dels catalans i de tota Europa.
Ja sé que és difícil de conservar l’ecuanimitat necessària, quan els insults i els disbarats ens plouen al damunt a bots i barrals. Però almenys intentem-ho. Intentem dir a tothom que, com hem fet en aquesta cadena humana, volem agafar-nos de les mans i mirar cap al futur amb tot el món; amb els espanyols, amb els europeus i amb qui sigui, sempre que ens respecti i no ens vulgui dictar ni com hem de viure ni quants diners ens permet tenir a la butxaca. Remarquem, una i altra vegada, que els catalans hem intentat ser espanyols (la mena d’espanyols que podíem ser, de tu a tu amb els altres) i no ens han deixat ser-ho. I que la independéncia, que és imparable, tal com ha anat la història és la solució millor per tots, la solució que enlloc de crear barreres i divisions pot ser la base més ferma (ni que no sigui d’un dia per l’altre) per a una nova comprensió, germanor i cooperació franca i fraternal entre els nostres pobles.
