Potser un dia com tots, o un bon dia
quan puc trobar un xic de felicitat
en cada humil cosa, inclosa la melangia,
en la terra humida, en el cel estrellat.
I miro el món sense por, estic enamorada
de les flors que l’hivern s’emportarà,
de la pluja, de la boira que enganxada
tapa els teulats i ens convida a somiar.
Em saluda amb un cant l’ocell que vola,
m’omple de goig un arbre despullat,
la catifa de fulles que amb el vent tremola
i el roser sense roses que el fred ha matat.
Podria trobar mil emocions, mil meravelles
en el paisatge gris, sense colors
perquè pots seguir el curs de les estrelles
o esfondrar-te en l’univers de les tristors.
És tot relatiu, és l’espectacle de rialles,
o és el drama que ens deixa corsecats
jo he trobat avui a un paisatge sense ratlles
una petita, dolça i perenne felicitat.
No he enyorat l’estiu amb el sol quan m’acarona,
ni el dia esplendorós, ni el riu quan canta,
trobo una naturalesa que em dóna tota l’aroma
i mirar la vida amb alegria no m’espanta,
