Benvolgut Mossèn,
T’escric amb l’esperança que enmig del trasbals que suposa pujar de la terra al cel tinguis un moment per mirar endarrere i vegis les ovelles que has deixat mirant amunt per veure si albiren algun rastre del fum del teu cigar que ben segur vas xuclant mentre t’acostes a les portes del cel.
Milers i milers d’ovelles que han seguit les teves anades i vingudes per Catalunya, i han resseguit una i altre vegada els teus articles i han gaudit dels els teus llibres , i millor encara han regat la seva fe amb les teves homilies no abandonaran mai els teus consells i les teves benaurances.
Moltes d’aquestes ovelles, potser, són pecadores als ulls de Déu o dels homes però tu les amanyagues igual que a les altres perquè creus en el perdó si elles tenen voluntat sincera de redreçar la seva vida, i a més coneixes bé el tarannà dels homes que tot i dur la creu del pecat original en el fons volen tenir l’ànima neta, i tu els ajudes a retrobar-la.
Alguns pocs des d’un catolicisme encarcarat ens han volgut fer creure que eres un prevere heterodox potser perquè la teva ortodòxia tant propera a l’evangeli els posava en evidència davant de Déu i dels homes.
Sempre em vénen al cap les teves pregàries de les benaurances on sempre ens deies “ Per molt que ho escoltem i escoltem,per molt que ens sermonegin i ens sermonegin,mai no les acabarem d’entendre. Les benaurances són el món a l’inrevés”.
I vas ser tu que ens vas fer veure que apropant-nos a les benaurances podíem anar ben acomboiats per la vida. Tu que has estat net de cor segur que ja veus el regne del cel. Guarda’ns hi un lloc si en som dignes quan seguim els teus passos.
I precisament celebrant la cerimònia del nostre casament ens vas dir “Casar-se és arriscar-se a les benaurances. És acceptar potser sense saber-ho,la pobresa,la manyagueria,el cohort,la fam i la set d’alguna mena de gràcia,la compassió,la puresa de cor,la pau i alguna mica d’algun regne dels cels quan vagin mal dades…..Les benaurances son variacions d’un mateix tema: la pobresa. I no em refereixo a l’econòmica sinó a la de l` ànima”.
I tu vas ser no sols un pastor preocupat per l’ànima de les persones sinó també un pastor preocupat per l’ànima del País, i que l’estimaves fins a fer-te mal quan veies les inútils disputes entre gent que deia defensar els mateixos principis o les mateixes idees. Recordo fa molts anys en alguna trobada del GEN a Queralt que vas exclamar “a Catalunya hem perdut l’ànima perquè un poble sense llibertat és un poble sense ànima”.
Catalunya va ser per tu la teva raó de ser, com ho ha estat per tants altres patriotes. El servei a Catalunya era la teva particular novena benaurança. Homes i dones que tota la seva vida, més enllà de la vostra professió o vocació (com és el teu cas) l’heu servit amb devoció, quasi sempre a canvi de res, i amb l’esperança que Catalunya retrobes la seva ànima que no és altre cosa que retrobar la seva llibertat. La llibertat de parlar de tu a tu,en pau i germanor, amb tots els altres pobles de la terra.
Mossèn en som molts, i en serem molts més els que no amb enyor sinó amb la convicció que pervius entre nosaltres agafem el relleu de retornar l’ànima de la llibertat al teu estimat país. El nostre, el de tots. Amén.
