I digué la meteoròloga: Hem de suposar que darrere d’aquesta boira hi ha Lleida. Benvinguda sigui la broma que, per cert, a Lleida és una paraula sinònim de núvol, que al cap i a la fi és el que són les boires. Sigui per nostàlgia, o per dignificar el nostre passat tèrbol, dedico aquest record a qui en algun moment s’ha sentit emboirat:
La boira ens venia a veure per la finestra del menjador, com una velleta enfurrunyada amb els cabells molt llargs i blancs, i ens rebia amb els braços oberts quan sortíem al carrer. La boira era fidel com una mala amiga. Sempre tornava a trucar la porta, encara que no la volguessis veure mai més. Ben empolainada, de vegades vestia de fum, altres, d’aigua i moltes, de glaç. Ens perseguia gelant-nos el nas i els genolls que quedaven al descobert entre els mitjons i les faldilles del col·legi.
Alguns matins es despertava tard i el sol tímid sortia una estona aprofitant que la dormilega encara estava flotant pel riu. Però aviat se n’adonava i cobria els carrers com si tingués una obligació ineludible, com una treballadora que havia de complir amb el seu deure. Si havia estat matinera, alguns migdies es desfeia i deixava entreveure el sol solet. Altres cops es quedava tota la tarda amb nosaltres fins que, al cor de la nit, permetia que els llums del carrer brillessin esquelètics fins abans d’apagar-se. La boira només es podia comparar amb la boira, per molt que em diguessin que era com estar dins les bromes. Les bromes eren espesses i semblaven de cotó. Si ets dins la boira, estàs emboirat. Bromes a part. Les voreres del davant desapareixien i els arbres del carrer s’amagaven. Però això no ens feia pas menys feliços. La boira era sinònim de fred, no d’ensopiment.
La nostra boira tenia sempre nom i cognom: la boira gebradora, la boira ploranera, la boira pixanera, la boira baixa, la boira alta, boira prima, boira gelada, boira fumejant, boira matinera, boira esquinçada, boira fina, boira espessa. No era pas lletja, la nostra boira. De vegades ens deixava veure les teulades de les cases baixes i els caps dels fanals de la vorera. De vegades s’aplegava amb ella mateixa sense deixar-te veure qui venia pel carrer. De vegades t’embolicava mentre caminaves sense fer soroll.
La boira feia que tot anés més a poc a poc. Era amiga del silenci. I de la calma. Abraçava les copes dels arbres i no volia vent ni pluja. La boira també era amiga de la terra, de les llambordes i de l’herba. Les pintava de gris i de fum, glaçant els nostres peus i les potes dels gossos. La boira ens estimava i no ens deixava veure què hi havia més enllà, com un escut protector. Segrestat en el seu si, acabaves creient que no feia cap falta voler mirar més lluny. La boira s’ho guardava tot i ho feia aparèixer de sobte però lentament, com els artistes d’una sala de festes. Primer una veu, després una silueta, després una persona real. Ara un motor, després un llum, de sobte un cotxe. Un gegant, un esquelet, un arbre glaçat. Un lladruc, un lladruc, un lladruc.
Només allunyada de les terres i del temps de la boira, em veig capaç d’evocar-la i dibuixar-la sense rancúnia ni falsa comprensió. Sense maleir-la ni lloar-la. Quan ets dins un núvol (fora de Lleida no es fan bromes), és difícil endevinar què t’està privant, és fàcil pensar que el món és així arreu, que l’hivern és just i que glaça totes les cares, les mans i els cabells.
Fins que un dia vaig descobrir que més enllà de la Panadella, l’hivern deixava els núvols bromistes dalt del cel, que és on els tocava ser, i permetia que, durant força dies, el cel lluís blau i seré. I m’hi vaig quedar.
