El passat dissabte, 21 de novembre, a Brussel·les ens vam despertar amb la notícia del nivell d’alerta 4, el màxim, i amb els transports, botigues i centres cultuals i esportius tancats. Des d’aleshores, la qualitat de vida a la capital d’Europa ha caigut en barrena.
Tots els nens i nenes van estar confinats fins aquest dimecres. Van haver de tornar a l’escola mentre la policia encara busca uns 10 terroristes armats que campen al seu aire. Els infants han rebut instruccions sobre com reaccionar en cas d’atac terrorista, i la ministra d’Educació recomana que tot establiment d’ensenyament tingui una habitació blindada on refugiar-se. Innocència robada.
La premsa internacional parla sense embuts de Bèlgica com a “Estat fallit”. El nom del barri brussel·lenc de Molenbeek ha donat la volta al món com a tràgic epicentre del terror a Europa. Conec bé el barri perquè és on entrenen els Castellers de Brussel·les-Foyer (un meravellós conjunt multiètnic i harmònic). No es pot amagar que Molenbeek és un ghetto quasi totalment àrab on ets sents transportat fora d’Europa.
Una conseqüència política de la connexió belga dels atacs de París és l’aprofundiment de l’esquerda entre els partits flamencs i francòfons: els segons són acusats d’haver estat massa laxos amb el radicalisme islàmic per raons electoralistes. Els independentistes liberals flamencs utilitzen el nom d’”islamo-socialisme” per anomenar el sistema clientelar creat per dècades de domini roig als districtes “calents”.
Sigui de qui sigui la culpa, Brussel·les és un polvorí islamista. Els que hi vivim ja teníem mals pressentiments. Els jueus belgues fa molt que es queixen d’atacs racistes per part de joves d’origen magribí. Alguns emigren. L’esfereïdor atemptat al Museu Jueu l’any passat obligà a augmentar encara més la protecció de sinagogues i escoles jueves. I després, vam saber que l’incident del Kalaxnikov al tren Thalys cap a París s’havia gestat a Molenbeek: més recança.
Avui, tots els nens brussel·lencs han de viure com fa anys ho fan els nens jueus: blindats. El temor ha esdevingut company nostre. La seu principal de la Unió Europea i de l’OTAN pot patir un atemptat massiu i indiscriminat en qualsevol moment.
Estem envoltats de tanquetes militars, soldats amb uniforme de combat i sirenes sonant contínuament. Els conductors d’autobús flamencs han començat a cobrar un plus de perillositat diari de 50 Euros diaris per anar a Brussel·les.
No em fa por agafar avui el metro o el tramvia. Me’n farà d’aquí 3, 4, o 8 mesos.I no hi veig solució política, ni tan sols a mig o llarg termini. Bèlgica és un estat feble, desunit, i marcat per massa dècades de “laisser-faire”, d’anar fent, anar passant. La típica resposta que reps quan et queixes d’alguna cosa és: “On fait ce qu’on peut”. I no se sol poder gaire…
La situació m’està començant a recordar massa els països conflictius on he estat. L’obsessió per la seguretat marca les nostres decisions com si fóssim a Nigèria, Haití, Egipte o el Líban. La Unió Europea s’hauria de replantejar les seves seus a Brussel·les. Seriosament. No està escrit enlloc que hagin de quedar-s’hi.
Els salvatges atemptats de París són l’11-S europeu. La nostra història canviarà per sempre. Vivim en un nou paradigma.
