L’editor i periodista Quim Torra ha escrit l’article “El millor moment de l’independentisme” que em sembla molt encertat i oportú. De totes maneres, jo voldria fer unes consideracions que pretendrien anar més enllà, reblant i ampliant, en part, allò que s’hi diu.
Convergència, per mi, és el pern que lliga la frontissa de la independentisme. Les fulles de la frontissa són a dreta i a esquerra. En la mesura que la Convergència post-pujoliana no sols no s’ha fós, com li deien els mals auguris, sinó que s’ha enfortit, la línia i la imatge d’Unió ha anat lliscant cap a un centre dreta, tant en el programa social com per la banda nacional. A’n Duran li costa (són paraules d’ell mateix) explicar què vol dir Confederalisme i el President Pujol, tampoc hi ajuda, quan diu que el confederalisme només és possible per ajuntar dues unitats separades en terreny d’igualtat. Les parts es poden ajuntar per agregació o per segregació (que seria el cas de Catalunya).
La imatge dels partits pot ser més decisiva que els programes. Unió diu en document congressual de l’any 1963 que si la Confederació no és possible, caldrà recórrer a la independència. I la imatge és la que la societat et fa i l’arraconament que et fan les actuacions dels altres partits en competència. El desastre per CiU va ser caure en mans del PP. Risc que ara, malgrat tots els esforços del PSC, intenta eludir la CiU actual. Sense anar més lluny, el Sr. Nadal, mentre es fa la menystinguda i l’abandonada, està fent tot el possible per fer caure en aquest parany el Govern de CiU.
Històricament la Democràcia cristiana a Europa ha estat de dretes, mentre la mateixa força a Sudamèrica era clarament d’esquerres. El mercat electoral juga molt males passades als partits que no el poden –o no el volen- controlar. Hi ha molta militància d’Unió situada a la fulla de l’esquerra tant social com del sobiranisme.
Tots volem ser molt purs. Ens sentim pletòrics amb nosaltres mateixos embolcallant-nos amb la senyera i cantant “Els segadors”, “El cant de la senyera” o el “Glòria catalans cantem”. O trobem la manera de fer arribar aquests sentiments als patis de les escoles, sense recórrer a sistemes propis del “Movimiento Nacional” o en un futur proper l’Himne Nacional serà l’Emigrant. Jo estic disposat a embrutar-me tot el que calgui si aconsegueixo arrossegar més gent cap a la sobirania de la meva pàtria.
Aquests dies he participat de la campanya a Terrassa i estem penetrant en barris clarament d’immigració. En Duran hi pot tenir més bona entrada que no líders de CDC. Cal, tots plegats, enfortir el pern perquè les fulles de dreta i esquerra no facin petar la frontissa.
Per tant jo dic NO a Macià “o” Companys. I en canvi, dic SÍ a Macià “i” Companys. El dia que siguem capaços de voler un país fet de la gent que hi tenim (enfortint els patriotes, convencent els indiferents, i suportant els enemics) estarem més a prop de la sobirania plena. Els patriotes ja són a casa. Ens cal arrossegar els altres.
Josep M. Puig
Terrassa
