Pel pendent suau,gairebé imperceptible,d’aquest riu,
entre mosquits i horts de somier i filferro,
davalla lentament un amor fi, discret, com de vidre.
El secret d’aquestes aigües romanes,
no el trobaràs en el seu color terròs,
ni en el seu pas gastat, per fàbriques i escultors de diners;
és en la renovada, encara que aparentment sempre igual,
memòria, perquè per més que la fatiga i l’oblid
t’alenteixin el corrent, encara ets aquí,
antic riu, nou amor, per marcar-nos el camí de l’aigua.
