Un dia del novembre de fa tres anys un company de feina em va presentar a un Sr., ja jubilat, que havia treballat al mateix edifici nostre en una editorial. Em va dir que tenien de feia anys un pacte: un cop l’any, a mitjans de novembre, aquest Sr. venia a l’empresa i obsequiava al meu company amb una ampolla de vi bo que feia ell mateix i alhora el meu company li regalava alguns articles promocionals de l’empresa com uns calendaris i una agenda per a l’any a punt d’estrenar, una grapat de caramels pels néts … Me’l presentava per a demanar-me mantingués la tradició ja que a ell l’empresa l’enviava a partir d’aquell any a una altra sucursal.

M’hi vaig comprometre i efectivament no vaig saber res més d’aquell senyor fins que un any després a mitjans de novembre es va presentar a les oficines amb l’ampolla de vi bo sota el braç. El vaig atendre, li vaig dedicar màxim 5 minuts, li vaig donar les quatre coses pactades, ens vam desitjar un bon any i ens vam emplaçar per al novembre següent.

Per tant ara tocaria explicar que de llavors ençà tinc dues ampolles més de vi bo, efectivament molt bo per cert. Doncs no, en aquests dos anys m’ha regalat potser 7 o 8 ampolles, un rellotge per al meu fill, un anell per a la meva dona, un clauer per a la meva filla, una bossa de carquinyolis, una ampolla de vinagre també fet per ell, dues invitacions per a visitar la Sagrada Família … regals fets d’un a un en respectives visites.

Ha passat de venir un cop l’any i no tenir-ne cap notícia a trucar-me i visitar-me regularment. Quedi clar que és una persona encantadora, no m’estic queixant de res, senzillament miro d’explicar com ha anat.

He tardat molt de temps a entendre el motiu d’aquest canvi, perquè en aquest temps jo no l’he trucat ni un sol cop, no li he regalat absolutament res més que el que està establert en el pacte, no li he tingut cap atenció, no diré que he sigut antipàtic però sí que entenc que en la meva actuació no hi podem trobar l’explicació d’aquest canvi radical. Entenent-ho així m’he anat quasi obsessionant per a entedre perquè aquest home sense que jo li hagi dit, ni fet, ni donat res, havia passat de venir durant anys, només un cop i ara de sobte ve i truca quasi contínuament.

M’ha costat, no sóc brillant, però finalment ho he entès. Ve tan sovint a canvi de res precisament perquè no faig absolutament res, simplement l’escolto.

No hi ha plaer i necessitat més gran que parlar de nosaltres mateixos. Fer-ho davant d’una paret no dóna el retorn que es necessita. Fer-ho davant d’un rostre amable és el màxim perquè el silenci de l’interlocutor, el meu silenci, el rep com a senyal de complicitat vers els seus arguments i esdevé un nodrit aliment per a la seva autoestima, element fonamental de les persones.

Tinc un germà amb el que sempre faig la broma de dir que en sé molt de no fer res. Francament no era conscient que en sabia tant.

Marc Carrasco
Barcelona, 1965. Va estudiar Ciències de l’Educació a la UAB tot i que no va acabar. Porta més de 20 anys en el sector assegurador, ocupant diferents càrrecs en diferents entitats, totes elles catalanes. Ha heredat el mateix que intenta transmetre als seus fills: un profund amor per la família, pel seu país, i pel Barça, amb el màxim convenciment i respecte per a tothom.
@Pitxu14
Article anteriorEl camí de l’aigua
Article següentdiu Chesterton