Camí de cendres de Biel Cussó
Us recomanem un relat que té com a protagonistes la pèrdua i la mort, però també la vida i l’esperança. Una història de recorregut, de vellesa i retir als confins glaçats del planeta. Una crònica de pugnes internes, de retrets de vida i anhels de cura, de cara que la Setmana de Sant Jordi ens trobi amb l’ardidesa de l’amor.
Així la presentarà la Inés Fernández del nostre grup de Tecamolsaires del Montseny:
Amb la Mare del Biel som molt amigues, des d’abans que ell naixés i, d’alguna manera, he estat al cas de tota la seva trajectòria. Tinc dos llibres seus, de fa uns quants anys, de la saga Mindrà de gènere fantàstic i, recordo, que em van agradar força.
Després, a l’any 2017, em va sorprendre amb la notícia que havia guanyat un premi de “novel•la negra”, amb “Sang freda”, que també em va agradar moltíssim. I que va venir aquí, a Cardedeu, a fer-nos la presentació. Ara, el proper dimecres, dia 20 d’aquest mes, ens convidarà a llegir “Camí de Cendres” que, des de la primera pàgina, començant per les dedicatòries, l’he trobada plena de tendresa i poesia.
Així mateix, des que la comences a llegir, t’atrapa, i et costa deixar-la, perquè la incògnita és permanent no només a cada capítol sinó, gairebé, a cada pàgina.
Una història molt ben tramada, amb un vocabulari molt ric i molt poètic… diria poc usual en els llibres d’aquest estil: “novel•la negra” que és, com ha estat catalogada.
M’ha estat complicat triar quines de tantes que n’he trobades precioses per apuntar… finalment m’he decidir pel primer paràgraf de la pàg.121:
Passejo, m’acosto fins la finestra i observo el pati. És buit, però el fred hi és ben present. L’herba escarransida intenta sobreviure amb poc èxit, i a l’horitzó, el bosc es veu apagat, faltat de vida; una mica como jo. Passa un estol d’ocelletes enjogassats prop del vidre i els observo delerós de sentir-me lliure com ells. En segueixo el vol irregular i m’emociono en veure com són capaços de mantenir-se units sense haver-se de dir ni una sola paraula. I això em fa pensar en com de difícil ho fem, les persones, això de relacionar-nos; que fins i tot tenint la capacitat de la parla moltes vegades no ens entenem ni entre iguals.
He de dir que les dues novel•les són molt fàcils de llegir i molt amenes, especialment pel vocabulari, preciós que, per moments, sembla que llegeixis poesia, i perquè en menys de dues-centes pàgines passen moltíssim coses… Més que en altres, amb el doble o més, de pàgines. També perquè els personatges resulten tan entranyables, que, encara que algun incorri en algun afer diguem-ne “il•legal” continuen caient-te bé…
He copiat la sinopsi que surt a Google. Diu:
Em dic Victor; Victor Leighton. Tinc 70 anys i, avui, 4 de gener de 2019, em disposo a narrar la meva vida amb l’únic objectiu de poder tornar a veure la meva filla abans que sigui massa tard. Fa més de trenta anys que no en sé res, i, durant tot aquest temps, he hagut de fer front a la soledat, la tristesa, la ràbia i la covardia, únicament per mantenir-la fora de perill. Però m’he fet gran, i, després d’haver sofert un patiment indescriptible, llarg i agònic, l’única cosa que em queda és retrobar-me i encarar-me amb el passat; encara que, per aconseguir-ho, hagi de travessar un camí de cendres.
Inés Fernández
