1 de setembre. Reunions a partir d’avui. No serveixen de gaire. Aquest curs, que comença el dia 12, farem més hores de classe i tindrem més hores de dedicació no lectives i cobrarem el mateix sou ja rebaixat si és que no l’escapcen encara més. Ho farem sense rondinar, si més no jo. No penso fer cap vaga. Ara: tot anirà a pitjor. Cada professor haurà d’atendre més alumnes. No hi ha diners, però el principal problema del país no són els diners. El principal problema del país és el poc valor que fins ara s’ha donat al saber. Al saber i a les formes. Els darrers temps tot això ha fet la sensació d’un carnaval ininterromput. Tot ha hagut de ser lúdic i sobretot que no costés gaire esforç. Hi ha excepcions, és clar, sempre n’hi ha, però en general aquí ningú no sap res de res, i a més a més tampoc a ningú no importa. Tot ha de ser lúdic i poc sacrificat. I, encara, el pitjor és que ens hem dedicat a no ensenyar sinó els aspectes dolços i el costat bo de la vida pensant que ja arribarà el moment que la raó ajudi als nois i noies a acceptar o a combatre tot el que hi ha de dolent. Però, ¿de quina manera pot formar-se la raó si no se l’aplica cada dia a distingir el bé del mal? La vida és una educació constant i cal estudiar i aprendre-ho tot. I ningú no ha dit mai que això sigui fàcil ni que sigui un joc. Ara en paguem les conseqüències. L’economia reflecteix la baixesa moral general. La misèria pitjor és la ignorància i un país que estalvia en ensenyament i en formació -en educació- no és un país ni és res. No passa de ser un bluff. El redreçament, si és que no és ja massa tard, serà un camí llarg i feixuc. La ignorància no és compatible amb la riquesa. Ni amb la llibertat.
www.miquelcolomer.cat
